COM ATENDRE LES DIFICULTATS DELS FILLS PETITS A L’HORA DE DORMIR

Recentment hem estat parlant amb pares i mares  sobre el que costa que els nens s’adormin a la nit. Fins i tot, n’hi ha que m’han comentat la dificultat de que els infants s’estirin al llit i així començar a relaxar el cos.

Hi ha múltiples teories sobre com abastar les necessitats bàsiques dels infants en els primers anys de vida. Pares i mares opten per aquella opten per la que consideren més adequada per al seu nadó. Ara bé, els nens, necessiten experimentar un període de maduració que els permeti desenvolupar les capacitats innates.

A vegades, les nits són difícils quan els nens són molt petits. Els pares voldrien que se’n anessin a dormir sense queixar-se ni  plorar, i dormissin tota la nit seguida.

Pot passar, però, que la seva capacitat de dormir seguit no es desenvolupi correctament, sobre tot si els pares no segueixen cap pla per prevenir trastorns del son.

Els problemes en la conciliació de la son, juntament a com què fer quan es desperta durant la nit són les dificultats més freqüents que els pares tenen amb els seus fills en les edats més menudes.

Segons estudis pediàtrics, entre el primer i el segon any de vida dels nadons, un 20% dels nens solen despertar-se entre 5 a 7 vegades a la setmana.

Dormir és una activitat necessària, perquè amb ella es restableix l’equilibri físic i psicològic bàsic de les persones. El son, doncs, juga un paper fonamental en el desenvolupament i el benestar infantil ja que afavoreix els processos d’atenció i memòria i de consolidació dels aprenentatges promovent tot plegat un millor comportament de l’infant.

Alguns, són més excitables i sensibles que d’altres i els resulta més difícil adormir-se quan el dia ha estat més agitat. La part més important depèn del temperament del nen.

En aquest punt, cal esmentar que les respostes segures, tranquil·les i similars dels pares i les mares davant els comportaments de l’infant són cabdals per al desenvolupament d’un estil d’afecte segur i que s’estendrà fins a l’edat adulta convertint-se en un factor protector per a la seva autoconfiança i el seu desenvolupament socio-emocional

De vegades però, també els pares, mares i nens apunten dificultats per a poder separar-se els uns dels altres.

La durada del son nocturn varia en funció de l’edat, de l’estat de salut, de l’estat emocional i d’altres factors. En condicions normals, els nens es desperten durant el son, sobretot com més petits són.

Quines són les necessitats del nadó?

Hem tenir en compte que quan neix el nadó, ha estat nou mesos vivint dins de la seva mare, enganxat vint-i-quatre hores a ella. El nadó, en néixer,  canvia d’entorn i ha d’adaptar-se al seu nou entorn, on els sorolls, algunes persones i altres estímuls ambientals són molt diferents als que fins aquell moment coneixia (el so del cor de la mare, la seva olor, la veu del seu pare, …).

Quins són els trastorns del son més habituals?

INSOMNI CONDUCTUAL

La característica principal de l’insomni conductual és la incapacitat del nen per a conciliar el son si està sol, mostrant resistència i angoixa a l’hora de posar-lo al llit. Això fa que li costi molt agafar el son o que es desvetlli moltes vegades al llarg de la nit.

INSOMNI PER HIGIENE INADEQUADA DEL SON

Es dona en nens més grans i adolescents, i es caracteritza per estar associat a activitats diürnes que impedeixen una adequada qualitat del son i la incapacitat de mantenir-se despert i alerta durant el dia.

Com ajudar els nens a dormir!

Feta la rutina, els pares es poden quedar al costat del bressol fins que el nadó es quedi adormit. Progressivament sortir de l’habitació cada vegada una mica abans que s’adormin, perquè el fet d’agafar el son no angoixi al nen ni a pares.

Què fer davant un trastorn del son?

Despertar-se i demanar tenir contacte amb la mare o el pare, és un mecanisme de supervivència. La manera d’assegurar-se’n és despertar-se sovint.

Per això,  seria convenient crear una rutina i respectar-la, que el nen sàpiga que hi ha una organització a la nit abans d’anar a dormir: bany, sopar, conte o temps amb ell i al llit, per tal que el nadó s’acostumi a anar a dormir a la mateixa hora, amb una mateixa rutina i en un entorn tranquil, sense estrès ni presses.

També ens podem trobar que el nen tingui malsons

En els trastorns del son, no cal fer res: només mantenir la calma, no angoixar-se, assegurar-se que està bé o no pot caure del llit. Si el nen plora quan el deixem sol, agafeu-lo, consoleu-lo, a la mateixa habitació i amb el llum apagat, i torneu-lo a deixar al llit encara que estigui despert. Ho podeu repetir tantes vegades com calgui!

Si el nen es desperta i no li toca menjar, intenteu consolar-lo amb carícies i paraules amoroses i després deixeu-lo de nou al bressol perquè torni a adormir-se sol. Feu-ho tantes vegades com calgui!

Actueu sempre de la mateixa manera, mantingueu la calma i no us enfadeu, perquè enfadant-vos només aconseguireu que el nen s’alteri més, i vosaltres també. Si podeu, actueu per torns, així la parella podrà descansar.

Dormir en el mateix llit és una opció que trien moltes famílies, però hi ha famílies que sense escollir-ho i sense voler-ho acaben practicant-ho per aconseguir descansar una mica durant la nit.

Amb tot, que l’infant dormi al llit dels pares no l’ajuda a aprendre a dormir, i de retruc, altera el descans nocturn d’aquests pares.

Part de la informació ha estat extreta de la “Guía de Practica Clínica sobre Trastornos del Sueño en la Infancia y Adolescencia en Atención Primaria”,  i de documents de la Unitat Pediàtrica del Son de l’Hospital Sant Joan de Déu.

 

 

COM PODEM MILLORAR LES PREGUNTES ALS NOSTRES FILLS I FILLES?

Sovint, quan pares i mares anem a recollir als nostres fills a la sortida de l’escola, ens interessem per com els ha anat el dia a l’escola, si han fet alguna cosa que els ha interessat, si els ha passat res amb algun company o, si s’han quedat a dinar al cole, ens interessem també per l’àpat que han fet.

Mares i pares som conscients de la importància d’una bona comunicació amb els nostres fills-filles doncs no només obtenim informació sinó que sobretot ens permet establir un bon vincle afectiu mostrant-los interès sobre allò que els han passat o han fet mentre nosaltres no hi érem. Amb una bona comunicació amb els nostres fills, enfortirem el seu creixement emocional i, alhora, sabrem com han resolt les circumstancies viscudes, en el joc o en la relació amb amics, companys i mestres de l’escola.

Ells però, davant les nostres preguntes i independentment de l’edat que tinguin, sovint ens responen amb un breu “Bé !” o amb sort, a vegades són una mica més explícits i ens responen amb un extens “Molt bé!”.

Diuen que tot té el seu “truquillo” !!!

Sovint no ens adonem que tal i com fem les preguntes, aquestes són massa generals (Què, com ha anat el cole?, o bé Què tal el dia?, Què has fet avui?, …), preguntes massa obertes que inevitablement no ajuden als nostres fills ja que en realitat tal i com formulem la nostra pregunta, li estem demanant una resposta amb una informació molt àmplia. Davant d’això, ells tiren pel dret i ens donen una resposta també molt general.

Per això, quan vulguem saber com els ha anat allò que han fet mentre no han estat amb nosaltres, els haurem de preguntar de manera concreta, sense aclaparar-los ni atabalar-los. Millor cenyir-nos a qüestions o fets puntuals per a que ens puguin respondre de manera concreta. Esperant la seva resposta abans de cada nova pregunta.

Es important que no se sentin bombardejats i si es possible, trobem un espai temporal on poder xerrar tranquil·lament (p. ex mentre berenem asseguts en un banc del parc o a casa).

També serà important que el temps que destinem a preguntar, ho fem sense fer altres coses que ens puguin distreure a ell o a nosaltres (jugar, mirar wat’s, recollir roba estesa, guardar la compra, …) i mostrant sempre el nostre interès pel que ha fet i per les seves respostes. Aquesta mostra d’atenció per a les seves respostes, ens ajudarà a enfortir el vincle de confiança i afecte amb els nostres fills i filles.

Davant les seves simples i breus respostes no hem de desistir doncs si afluixem estarem perdent l’oportunitat de saber com se senten, de com es relacionen, de quins son els seus gustos i preferències i com les aborda. Tot l’intercanvi d’informació que puguem mantenir amb els nostres fills o filles serà vital per a saber com viuen el seu dia a dia i com gestiones els seus petits entrebancs i així poder-los ajudar en les seves estratègies d’afrontament a més de prevenir el bullying.

Hi ha força articles que parlen de com interessar-nos o fer preguntes als nostres fills-filles i que concreten tot un seguit de preguntes. En llisto les que m’han semblat més adequades:    Quadre preguntes

I per si us han quedat ganes de conèixer més estratègies educatives, us deixo aquí un link interessant i divertit en el que l’excel·lent comunicador Carles Capdevila explicava com “Educar amb humor”:  https://www.youtube.com/watch?v=g89nfJ_JWAg

 

La millor joguina mai inventada: les pessigolles

Sovint les mares i els pares ens trenquem el cap pensant en jocs i joguines que distreguin als nostres fills. Busquem algun tipus de joc que els permeti estar entretinguts i puguin jugar (si pot ser, sense que ens enredin a nosaltres!).

Però hi ha un joc, una joguina amb la que no hi pensem massa i que no només pot entretenir-nos una estona sinó que a més i sobretot, ens pot permetre un contacte físic afectuós que ens aportarà una immensa alegria amb una forta dosi d’afecte.

Les pessigolles

Des que van aparèixer fa milions d’anys, les pessigolles es van convertir en la més fantàstica de les joguines que hi ha i en una estratègia excel·lent per relacionar-se amb els nostres propers.

Ja sigui amb els fills, la parella o algun amic o amiga, fer pessigolles a una persona també és una manera de mostrar-li el nostre afecte.

En el joc de fer pessigolles, també s’alliberen tensions al sentir-les, ja que el riure que ens provoquen té aquesta funció. El riure de les pessigolles és especial, una mica nerviós i convuls on el factor sorpresa és fonamental en la sensació final. Fins i tot, hi ha persones que abans de ser tocades ja tenen pessigolles (jo en soc un d’ells!!!).

Amb tot, les pessigolles són un fenomen curiosament dual: a la majoria ens diverteix fer-les a altres però,  “com odiem” rebre-les.

Curiosament l’efecte de les pessigolles, només es produeix per contacte físic amb altres persones. Són les que es fan entre amics quan juguen, les parelles, o també entre una mare i els seus fills. En algunes parts del cos és més fàcil provocar-ne, però es poden fer en diversos indrets del cos. En rebre-les, ens fan riure molt, sense control, i en gaudim des que som nadons.

De pessigolles però, un no se’n pot fer a si mateix. Necessitem almenys un company. Això vol dir que la seva funció és reforçar les relacions amb altres mitjançant el plaer i l’alegria que produeixen.

La neurociència de les pessigolles

Les primeres pessigolles, ens les fan la mare o el pare, però aquesta felicitat que ens generen fa que les utilitzem en altres relacions socials ja des de ben petits, especialment entre amics.

D’altra banda, el llenguatge corporal que s’observa durant una sessió de pessigolles es correspon amb postures defensives, de manera que també ens ajuden a entrenar habilitats davant un possible atac, ja que protegim àrees vulnerables del nostre cos com els costats, on hi ha òrgans corporals importants, el coll o les plantes dels peus.

No obstant això, el fet de tenir pessigolles és un efecte col·lateral provocat per l’habilitat del nostre cervell per predir el futur. Igual que podem dir que els pulmons serveixen per respirar, podem pensar en les funcions que té el cervell en els humans. Així, entre altres funcions el cervell està encarregat d’interpretar la informació que ens arriba de l’exterior tot coordinant el cos per respondre en conseqüència. Explicat d’una altra manera, la principal funció del cervell és doncs detectar perills i allunyar-nos d’ells (o acostar-nos a estímuls positius).

Diuen que, un dels majors èxits del cervell és la seva capacitat de predir el futur per detectar perills. Així, si veiem un puny movent-se cap a la nostra cara som capaços de predir la seva direcció i, si tenim reflexos, aconseguir esquivar-lo. Aquest cicle de predicció i correcció que fa el nostre cervell, és usat per a cada acció de la nostra vida diària, des de caminar fins a omplir un got d’aigua.

Penseu per exemple, en l’acte banal d’omplir un got d’aigua. Requereix una sèrie de prediccions per part del nostre cervell. Si fallem, l’aigua es vessarà. Per tant, la capacitat del cervell per poder predir alguna cosa, ens aporta seguretat (https://www.youtube.com/watch?v=K7_0mTfbX-U)

Per contra, les pessigolles segueixen un procés diferent. Per fer pessigolles hem de tocar una zona sensible del cos i fer carícies ràpides i impredictibles. En fer-ho, el cervell intenta generar prediccions sobre quin serà el proper moviment dels dits de qui ens fa pessigolles. Amb tot, aquestes prediccions fallen contínuament el que ens provocarà un estat de nerviosisme i agitació que en la majoria dels casos explota amb un riure nerviós.

D’altra banda, no podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos ja que en ser nosaltres els que generem el moviment dels dits, podem predir allò que farem sense cap problema.

Finalment, acabaré amb una curiositat. Investigacions fetes pel doctor Jaak Pankseep[1] van demostrar que sessions diàries de pessigolles, disminuïen les hormones implicades en l’estrès. Les pessigolles per tant, a més d’una dosi important d’afecte que ens aporta una immensa alegria poden ser un excel·lent mecanisme desestressant.


Apa doncs, mans a punt. Busqueu petits moments 
per a fer-vos pessigolles amb els vostres fills!

 


 

[1] Psicòleg, psicobiòleg i neurocientífic d’origen estonià i que estudià els efectes de les pessigolles  i establí el terme de “neurociència afectiva” dins la branca científica que estudia els mecanismes neuronals de les emocions.

 

L’acompanyament del dol en nens i adolescents

En els darrers mesos he estat formant-me per a millorar els meus coneixements i estratègies d’acompanyament del dol en nens i adolescents. Ha estat una formació que feia temps que tenia ganes de fer i que enguany m’hi he pogut dedicar.

Aprofito doncs la web de Fer de Pares   per a explicar-vos la importància de tractar aquest tema “tabú” amb nens i adolescents, però també us trasllado la consideració sobre la importància de poder-nos anticipar i tractar amb normalitat el fet de la vida i la mort i del dol en la pèrdua dins l’entorn familiar i a l’escola.

Què és doncs el dol?

El dol és un procés natural, universal i d’adaptació a una pèrdua, al trencament d’un vincle. Els nens/es i adolescents (igual que els adults) poden viure situacions com la separació dels pares, un canvi de domicili, el trencament d’una amistat, la mort d’un familiar, … Ara bé, cadascú viu aquests processos segons les seves necessitats i estat emocional. Per això, cada nen/adolescent/ persona, pot necessitar més o menys temps o un tipus d’acompanyament determinat segons l’impacte que li produeixi la pèrdua.

Avui, us parlaré del dol per la mort doncs és una experiència trista que sovint volem evitar als nostres fills i filles perquè -erròniament- els volem protegir negant-li així la possibilitat de compartir el dol amb els seus familiars i amics més propers. A més, no li evitem el patiment, el que hauríem de fer és implicar el nen en el procés de dol tenint en compte la seva edat i, per tant, les seves necessitats.

Als adults ens costa afrontar-lo i no sempre sabem acompanyar els fills en el seu procés de dol.

En cas de dol per pèrdua o, en cas de tenir un familiar molt proper al nen/nena caldrà plantejar-se fer-li un acompanyament que l’ajudi a poder gestionar sense patiment aquesta nova vivència emocional. En aquest sentit, caldrà estar alerta de quines poden ser les reaccions del nen/a:

Sovint ens manquen eines per afrontar les pròpies pèrdues però també per acompanyar altres persones que les pateixen, sobretot si és un nen o un adolescent. Així, davant d’una malaltia greu d’un familiar o d’una pèrdua, caldrà ésser molt empàtics per tal de poder parlar-ne amb tranquil·litat i serenor.

En aquest sentit, prendrà valor la diversitat d’emocions amb les que el nen es trobarà (mare-angoixa, pare-autodomini, companys d’escola-solidaritat, mestres-acompanyament, …). És per això que caldrà parlar-ne amb el nen (a casa i a l’escola). Parlar-ne amb coherència, sense mentides, amb molt respecte pels sentiments i les emocions que pugui sentir/manifestar i deixant que les emocions dels pares també siguin visibles davant el nen. El farem adonar de la irreversibilitat i universalitat de la mort i li explicarem com s’interromp el batec del cor i tot el què comporta per la vida. El motivarem per a que pregunti i repregunti tot els dubtes que pugui tenir responent amb serenor i temps per a que expressi les emocions i sentiments.

A nivell de pautes, crec que es recomanable establir-les de manera compartida, amb els pares. En l’acompanyament en el dol, hem de cercar amb els pares com fer l’aproximació al nen de la millor manera. Per això, haurem de preguntar per qüestions rutinàries com els hàbits i les variacions que s’hagin produït, per canvis en l’alimentació, el dormir el joc i el seu comportament a casa i a l’escola i en l’entorn familiar proper si hi ha una relació quotidiana. Es tracta, no només d’obtenir informació de com ho viu o com li parlarem al nen, sinó de crear un clima de confiança, serenor i comunicació que ajudi a gestionar el dol de la pèrdua.

També haurem de parlar amb els pares de la importància que per al nen pot tenir l’enfoc i la vivència que es faci al centre educatiu, amb els companys i amb els mestres. L’elaboració del dol col·lectiu és un repte per a les comunitats educatives: afrontar la mort, acompanyar les pèrdues, facilitar el dol i preparar un comiat té una dimensió emocional molt àmplia en què es barregen pors, dubtes i certeses de tots els membres de la comunitat.

D’altra banda, tot pot ser més fàcil si manifestem afecte, si facilitem els records i l’escoltem amb un llenguatge senzill i adequat a la seva edat i amb el màxim respecte a les  seves necessitats de tant de solitud com de participació en els rituals d’acomiadament.

A vegades en aquestes situacions de neguit, es diuen coses que no sempre son encertades i que poden tenir una repercussió negativa en qui els reb i que, a més, no ajuden a apaivagar el dolor de qui el pateix.

 

 

 

 

 

Us adjunto aquí un parell d'enllaços on es parla de com afrontar la pèrdua d'una mascota:

https://www.ara.cat/estiu/mort-mascota_0_1624637529.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/laltre-adeu-acomiadar-se-duna-mascota/

 

 

 

 

 

“Chi va piano, va lontano”

Una aposta per una educació que tingui en compte els elements més dèbils del sistema

Com a educador, tot mirant d’entendre el sentit de l’educació i, dins d’ella, el paper de les relacions humanes, dels sentiments i les emocions, em vaig topar amb un article d’en Joan Domènech[1]: “L’elogi de l’educació lenta”. Un interessant article del que us en vull fer una breu referència.

Domènech, ens explica que “l’educació per naturalesa és una activitat lenta. Que qualsevol aprenentatge necessita períodes perllongats per consolidar-se i poder-hi aprofundir. Que aprendre és un procés que sovint volem delimitar i que desitgem que es faci tant ràpidament com sigui possible. Que l’educació necessita un model basat en la paciència, la tranquil·litat i la lentitud, és a dir, un model educatiu entès com la peça clau en el procés d’humanització de la societat”.

És per això que vaig considerar necessari treballar per ajudar a canalitzar el creixement personal i familiar d’aquelles persones que per un o altre motiu tenen dificultats (infants i joves, mares i pares, avis i àvies) amb la finalitat d’ajudar-los a assolir la maduresa emocional.

Així, l’educació ha d’orientar-se cap a l’adquisició de competències bàsiques per a la vida quotidiana, és a dir, les competències emocionals que no deixen de ser un  conjunt d’habilitats que permeten comprendre, expressar i regular de manera adequada els comportaments tot donant confiança a nens i pares i transmetent-los de manera positiva la creença en les seves pròpies possibilitats de millora.

La intel·ligència emocional doncs, consisteix en l’habilitat de canalitzar els sentiments i les emocions tot sabent discriminar entre elles i sabent utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions.

L’educació emocional, basada en la intel·ligència emocional es refereix a un grup diferent de capacitats mentals en els quals les persones són capaços de:

  • Percebre, avaluar i expressar les seves emocions
  • Utilitzar les emocions per facilitar el pensament
  • Entendre els antecedents i conseqüències de les emocions
  • Regular les emocions en un mateix i en els altres

Totes aquestes capacitats haurien d’aprendre-les en el seu desenvolupament. Competències emocionals necessàries per conèixer les seves pròpies emocions i les dels altres i així ser capaços de regular les seves emocions i expressar-les amb assertivitat.

Hi ha algunes estratègies per fomentar l’educació emocional a casa:

  • Tenir en compte les emocions i les opinions dels nens des del primer moment.
  • Donar opcions als nens per a que siguin capaços de prendre les seves pròpies decisions encara que sigui sota la supervisió de l’adult.
  • Fomentar l’autoestima dels teus fills. Per aconseguir-ho cal donar-los responsabilitats d’acord a la seva edat, deixar que prenguin les seves pròpies decisions, reconèixer la seva feina ben feta.
  • Ser un bon oient amb els nens, d’aquesta manera es sentiran valorats en tot moment.
  • Modelar el seu comportament (saber disculpar quan s’està equivocat, tractar-los amb respecte i amabilitat …) doncs els nens aprenen sobre les relacions a través de l’observació del comportament dels seus pares.
  • Respectar les diferències i entendre que cada nen té el seu propi talent i habilitats.

Amb el treball a Fer de Pares, l’empatia i l’acceptació incondicional amb els nens i pares, ajudem a crear una atmosfera de seguretat que permet entendre els comportaments i així trobar la millor solució a les problemàtiques i dinàmiques familiars.

[1] Joan Domènech Francesch. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Mestre i aprenent de mestre (joandf.blogspot.com): “Aprenent de mestre. Reivindicador de la vida i l’educació lenta”…

El joc en el procés de creixement dels infants

Fa pocs dies va acabar el segon trimestre escolar i s’han pogut tenir uns merescuts dies de descans per als nostres fills i filles i, també, per als seus mestres que tant esforç i dedicació han demostrat. Uns dies de repòs, també d’estones de joc a casa que en més d’una ocasió han generat “mals de cap” a uns i altres doncs tots plegats estem acostumats a les rutines i horaris escolars quotidians.

Es per això que m’he decidit a escriure avui sobre la importància del joc en el desenvolupament dels infants.

Ara bé, ja em coneixeu! Sabeu que sempre us he recomanat que malgrat que els nens i les nenes han de jugar se’ls ha d’acompanyar. Això no vol pas dir que sempre hem d’estar jugant amb ells. No, no. Només els hem d’acompanyar !  Han de saber que estem pendents d’ells però han d’aprendre a jugar sols o entre germans i amics.

Acompanyar-los vol dir marcar-los el camí, també en el joc i en l’organització i assumpció de les seves responsabilitats és a dir, jugar organitzadament, sense estridències i sabent d’antuvi que durant i després del joc hi ha responsabilitats.

El joc serveix per a què els nens i nenes aprenguin a “relacionar-se” amb objectes, amb persones del seu entorn i, alhora, el joc els facilita que puguin posar en pràctica les seves habilitats tot desenvolupant aquelles que ja han après.

Un cop fetes aquestes consideracions, cal tenir present que hi ha diferents aspectes en els que el joc influeix en el desenvolupament dels infants:

  • L’aspecte motriu on a través de jocs en els que allò que fan els nens hi intervenen la coordinació sensitiva i motora. Són jocs on sobresurt el moviment amb el propi cos, interactuant amb objectes i amb allò que l’envolta. En aquests jocs, els nens descobreixen la seva influencia en l’entorn i on a través del joc també es va fent poc a poc una representació mental del propi cos, cosa que li permet guanyar confiança en sí mateix per tal de continuar descobrint i desenvolupant les pròpies capacitats i habilitats físiques bàsiques .
  • La intel·ligència emocional i social que els permet desenvolupar i conèixer les pròpies emocions per anar aprofundint en sí mateix i així aprendre a gestionar, reconèixer i prendre consciència del què senten cosa que li permetrà establir bones relacions amb els altres i, alhora, aprendre a regular els sentiments, les pròpies emocions i conèixer les dels altres tot aprenent empatia, autocontrol, com reforçar la pròpia autoestima i a fer ús de les habilitats socials cosa que li permetrà abordar la resolució dels problemes o conflictes quotidians.

Deia en Piaget que els nens i les nenes, per adaptar-se de manera intel·ligent a la realitat que els envolta, disposen de dos mecanismes (el d’assimilació i el d’acomodació) que els permeten transformar la realitat segons les seves necessitats per així comprendre-la i adaptar-s’hi millor.

Així doncs, els nens que juguen amb les persones adultes del seu entorn de referència, son nens que se senten observats, escoltats, atesos i estimats cosa que els proporciona la confiança i seguretat  necessària per al seu desenvolupament. 

I ja per acabar, us explico un petit secret!!!                                                                   Si fóssim conscients que quan estan jugant en realitat estan aprenent coses imprescindibles per a la seva vida, voldríem ficar-hi cullerada, els posaríem horaris i objectius, els estimularíem, dirigiríem i renyaríem quan juguen malament, fins i tot els qualificaríem i potser, es diagnosticarien mitja dotzena de trastorns del joc infantil, alguns dels quals tractaríem amb pastilles..

Així doncs, tenir temps per jugar és un dels millors regals que podem oferir als nostres fills i als nens en general.

 

 

 

 

Els hàbits a casa

Els hàbits són pautes i rutines que ajuden als nens a estructurar-se i orientar-se en la seva vida quotidiana. Així, fomenten l’autonomia, ajuden a generar seguretat i augmenten l’autoestima doncs són  oportunitats d’aprenentatge tot afavorint l’adquisició de la noció i estructuració del temps.

Per tot plegat, ja des del seu naixement, pediatres, mestres i educadors, recomanen  motivar-los en l’adquisició de rutines d’alimentació, descans o higiene.

El treball dels hàbits  ha de ser una feina compartida  amb els membres de la família doncs el valor educatiu dels hàbits i activitats (d’ordre, alimentació, higiene o descans) implica la necessitat de programar-ho amb responsabilitat de manera que es pugui afavorir al màxim la participació del nostres fills i, alhora, garantir un bon procés d’aprenentatge i desenvolupament.

Quines són les responsabilitats. Quadre

 

Fer de pares en l’actualitat no és gens fàcil !

Certament, no és una responsabilitat fàcil. En el camí d’anar complint aquesta responsabilitat com a pares, hi ha tot un grapat de circumstàncies que influeixen en les relacions entre pares i fills i en la forma d’educar-los i satisfer les seves necessitats.

En un recent article, llegia unes referències a Gregory Cajina, educador i autor de Rompe tu zona de confort (Planeta, 2013), «Mentre a Alemanya es persegueix que els fills siguin autònoms com més aviat millor, a Espanya molts pares es desviuen, deixen de viure les seves pròpies vides, fent el màxim possible pels seus petits fins que s’adonen -quan els fills arriben als 30 anys- que ja no hi ha manera de treure’ls de casa», comenta aquest expert.

Per a aquest expert, un dels problemes més importants que ens trobem en l’educació dels més petits a Espanya rau en una mal entesa paternitat, el deixar fer. O el què podriem anomenar com supeditar el bon funcionament de la unitat familiar a la no-frustració dels fills o filles cosa que comporta una més que preocupant renúncia al lideratge per part dels pares i les mares. Així, quan els pares i mares no manen, manaran els fills. Manaran els capritxos irracionals generats pel caparró d’un nen que encara no ha madurat en les seves capacitats d’autocontrol i autoregulació i que, tot sigui dit de pas, són elements clau en el desenvolupament estable de la seva intel·ligència emocional.

En aquest sentit, caldria deixar clar el concepte de paternitat (i que els psicòlegs anomenen parentalitat) fent referència a allò que pares i mares fan per a cuidar i educar els seus fills tot desenvolupant alhora la seva socialització. També cal dir que la funció de fer de pares, no depèn de l’estructura familiar, sinó que aquesta, estarà condicionada per les actituds i la forma de relacionar-se entre pares/mares i fills.

Coaching per a pares i mares

Per a buscar solucions a això des de casa Gregory Cajina suggereix l’ús de la tècnica del coaching per part dels pares i mares en l’educació dels fills, sobretot  quan aquests enacara són petits. En aquest sentit, cal recordar que, un dels principis del coaching passa per garantir la pròpia autonomia i presa de decisions de les persones amb les que treballa.

Veiem doncs quatre idees bàsiques del què pot aportar el coaching a l’educació dels infants i joves:

Els pares i les mares (i, en aquests punt també podríem afegir als avis i àvies) han d’assumir que ells i elles són els líders i que els seus fills i filles reflectiran mil·limètricament el seu comportament i, per tant, a calcar-los en els seus fets i en seves paraules.

Per a fomentar la independència dels nostres fills, cal estirar la seva “zona de confort” convidant-los a prendre decisions amb un risc calculat però tenint en compte la seva possibilitat de fracàs. No consisteix a prevenir l’error sinó a aprendre a superar-lo.

Aprendre a celebrar allò que s’aconsegueix i a analitzar el no-assoliment preguntant-se què ha fet (o deixat de fer) que pugui haver incidit en el resultat i què podia haver fer diferent.

Els nens comuniquen moltíssim més que les paraules que verbalitzen. Cal doncs escoltar més del que parlem.. Aparquem el mòbil fins més tard.

Quan els nostres fills sol·licitin ajuda, si és una cosa que poden fer sols, responguem amb un somriure i deixem que ho facin sols. Quan ho aconsegueixi feliciteu-lo molt.

De fet, ser consistent és fonamental. Per als nostres fills, el que diem és la veritat absoluta. Si no complim el què diem, faltem al que prometem, ensenyem tàcitament que no som íntegres.

Parem especial atenció a les pors que inevitablement puguem estar traslladant als nostres fills. Els nadons neixen només amb dues pors bàsiques: al vertigen i al soroll sobtat. La resta són tots apresos per experiència i pels que són transmesos pels seus cuidadors i persones als que han conferit una autoritat. Nosaltres, els pares i mares.