Què volem ser? Pastanaga, ou o cafè? Nosaltres decidim…

Avui, tot fullejant contes, m’he trobat amb aquest i m’ha semblat interessant per a explicar i ajudar a reflexionar sobre la flexibilitat i l’adaptabilitat que ens permeti continuar essent com som, però també sabent-nos adaptar a allò que es necessitem en la nostra realitat i així  atendre allò que ens passa en el present però també, per saber encarar el futur.

Hi havia una vegada una filla que parlant amb el seu pare li deia que ja n’estava farta de les dificultats que es trobava a la vida, dels impediments que no la deixaven avançar, de les frustracions del dia a dia i que un cop solucionava un problema ja n’apareixia un altre. Tot això  l’havia portat a pensar en  tirar la tovallola i deixar-se caure per un pou fosc i profund.

El seu pare, un xef de cuina, la va dur al seu lloc de treball i li va dir: Avui farem un experiment.

Va agafar tres cassoles, les va omplir d’aigua i les va posar a foc fort fins que van començar a  bullir. En una hi va posar una pastanagues, en l’altra ous i a la darrera uns grans de cafè. Les va deixar bullir sense dir cap paraula. La seva filla va esperar impacientment pensant  què estava fent el seu pare. Després d’uns 20 minuts el pare va treure les pastanagues i les va posar en un plat, va treure els ous i els va posar en un altre plat i finalment va colar el cafè i va el va posar en un altre recipient.

Aleshores li  va dir a la seva filla:

   -Què hi veus?

La filla li respon:

   -Pastanagues, ous i  cafè.

El pare li va demanar que s’apropés i que toqués les pastanagues. Ho va fer i va notar que eren molt toves. Després li va demanar que toqués un ou i el trenqués. Després de treure la closca va observar que l’ou era dur. Finalment li va demanar que provés el cafè. Ella va somriure mentre gaudia del seu aroma.

La filla li va preguntar:

   -Que significa això, pare?

El pare li va explicar que els tres elements havien estat enfrontats a la mateixa adversitat: aigua bullint, però havien reaccionat de forma diferent.

   -La pastanaga havia arribat a l’aigua forta i dura, però després de passar per l’aigua bullent s’havia tornat dèbil i fàcil de desfer. L’ou havia arribat a l’aigua fràgil, la seva fina closca protegia un interior líquid, però després d’estar en aigua bullint, el seu interior s’havia endurit. Els grans de cafè       en canvi eren únics, després d’estar a l’aigua bullint, havien canviat l’aigua. Quin ets tu? -Li va preguntar a la seva filla.

Quan les adversitats truquen a la teva porta, com respons? Ets una pastanaga que sembla forta però davant l’adversitat i el dolor et tornes dèbil i perds la fortalesa?

Ets l’ou que comença amb un cor mal·leable i fràgil? Però després d’una adversitat t’has tornat dur i rígid. Per fora et veus igual, però estàs amargat i aspre, amb un esperit i un cor endurit.

O ets com un gra de cafè? El cafè canvia amb  l’aigua bullent, l’element que li causa dolor. Quan l’aigua arriba al punt d’ebullició el cafè agafa el seu millor sabor. Si ets com el gra de cafè, quan les coses es posen pitjor tu reacciones millor i fas que les coses del teu voltant millorin.

Com volem que siguin els nostres fills? Pastanagues, ous o cafè? Nosaltres decidim…

Mòbils, tablets i consoles. Mainaderes tecnològiques?

En els darrers anys, la forma en que ens comuniquem amb el nostre entorn ha fet canvis importants, sobre tot entre les persones joves. Si anys enrere la manera de comunicar-se era bàsicament a través del llenguatge oral i escrit amb converses presencials tipus carta-email o via telefònica, les noves tecnologies han anat desplaçant el llenguatge oral i ha anat posant en el primer lloc dels sistemes de comunicació, el llenguatge escrit. En aquest sentit, sistemes nous de comunicació com el Watts’app, Facebook o Instagram han reactualitzat la manera de comunicar-nos, sobretot entre els joves.

En aquest sentit, estudis recents de la Unió Europea expliquen que gairebé el 22% dels adolescents espanyols estan en risc de desenvolupar conductes additives relacionades amb internet per causa de l’ús abusiu de les xarxes socials, cosa que situa Espanya al capdavant d’Europa i, alhora revela que l’1,5% dels joves d’entre 14 i 17 anys pateixen aquesta addicció amb pics de “connexió” de fins a 3 hores de mitjana.

            A Catalunya, un adolescent de 15 anys es passa gairebé 3 hores diàries connectat a les xarxes entre setmana. Una xifra superior a l’espanyola.

Segons alguns experts, sembla encertat considerar que un ús setmanal superior a 20-28 hores (3-4 hores diàries) es pot considerar un ús excessiu. Així, de donar-se aquesta circumstància, estaríem parlant del que s’ha batejat com “síndrome de l’addicció a internet”.

Els adolescents doncs, són un dels objectius principals de l’economia digital cosa que provoca que cada vegada són més addictes a la dopamina que els proporcionen les recompenses que es reben a través de les xarxes socials i els jocs. La dopamina, es una substància coneguda com a “hormona de la felicitat”. Segons expliquen els experts, cada cop que tenim un “like” a les xarxes socials el nostre cervell rep una dosi de dopamina coneguda com “l’hormona de la felicitat”,  i això ens produeix una sensació de benestar. És per això que ens enganxem a les pantalles i ens costa tant no estar pendents del mòbil.

Els principals líders de la indústria de les xarxes socials, reconeixen que l’ús de les xarxes socials es basa en el funcionament del cervell i, en particular en els circuits neurals de la recompensa. D’altra banda, també han evidenciat com el 82,6% dels joves no pot controlar l’ús de les xarxes socials i que el 79,6% retarda les seves activitats diàries per passar temps en plataformes online.

Quins són els símptomes d’aquest tipus d’addicció

L’addicció a la tecnologia no genera dependència a una substància química i, per tant, no implica una vinculació  física sinó totalment psicològica. Amb tot però, si que podem trobar directament relacionada la falta de son, cosa que implica fatiga i, a mig termini, debilitació del sistema immunològic, alteracions del rendiment escolar, de la concentració i, fins i tot, es poden observar problemes d’agressivitat si li intentem retirar o controlar l’ús del mòbil, tablet o consola.

A més, alguns del problemes psicològics derivats d’un ús molt intens de les xarxes socials poden ser: disminució de la comunicació dins el nucli familiar, increment de la sensació de soledat i depressió, alteracions de l’humor i irritabilitat o, aïllament de l’entorn (familiar, social, professional, acadèmic…).

Internet i el conjunt de xarxes i jocs socials tenen múltiples beneficis i ben utilitzats poden tenir múltiples usos a nivell educatiu, d´obtenció d’informació, de comunicació amb altres persones o com a eina de treball doncs permet col·laboracions sense haver d´estar present físicament,…

 
 Les xarxes socials no estan exemptes de riscos essent-ne un grup especialment vulnerable els adolescents.

Per acabar, cal dir que les xarxes socials i internet són una eina molt útil però amb riscos potencials que han de ser coneguts per pares i fills i filles. No es tracta de prohibir. Es tracta de fer-ne un ús mesurat i adequat. Aquesta situació suposa un nou repte per a tots: família, centres educatius, empreses, institucions públiques i professionals de la salut. És necessari doncs, garantir els drets dels menors i adolescents i la necessitat d´educar tot protegint-los dels riscos potencials que generen. Per això és tan important que els menors entenguin que la seva forma d´actuar a les xarxes i en general a internet, poden marcar el seu futur personal i professional.

Us deixo aquí un recull de propostes a tenir en compte en l’ús de les xarxes socials:

  • Vetlleu per a que els vostres fills no facin servir Watt’s, Facebook o Instagram quan estiguin tristos doncs, segons els experts, empitjorarà encara més el seu estat d’ànim.
  • Elimineu de la pantalla principal del mòbil o tablet, les app’s de les xarxes socials. Així la “temptació” d’entrar-hi serà menor.
  • Desactiveu les notificacions.
  • Calculeu el temps que es passa mirant les xarxes, segurament us adonareu que és massa i començareu a reduir les hores que hi dedica. Pacteu un temps de “connexió” i tingueu un rellotge a prop i visible.
  • No s’ha de potenciar mai el sistema de mainadera tecnològica . Per això, no es recomanable que el primer joc estimulant sigui a través del mòbil o la tablet. És molt importat que els fills estableixin relacions amb els companys i amics i que toquin i experimentin amb el món real.
  • Finalment, es recomana que els menors de dos anys no juguin amb cap pantalla. Alhora, cal limitar-ne l’ús a un màxim d’una hora al dia, sempre supervisats per un adult i mai abans d’anar a dormir.

Ah, i sobretot, mares i pares hem de donar un bon exemple doncs de mitjana, els grans mirem el mòbil una trentena de vegades al dia!

Avui anem al metge. Por a la bata blanca en els nens.

Sovint els pares patim pels nostres fills quan veiem que tenen por a les persones que porten bata blanca quan anem a la visita del metge i, en general, a tot allò relacionat amb consultes sanitàries o visites a l’hospital.

Visitar al metge a vegades no és una cosa agradable, especialment pels nens petits doncs suposa afrontar una situació desconeguda o bé, massa coneguda en la que el record d’anteriors visites s’associa al dolor, a una separació dels pares per a certes proves mèdiques, a la intranquil·litat davant de persones estranyes. En definitiva, per la imaginació desbordada que tenen els infants.

Sovint quan li comentem als nostres fills petits que anem al metge, apareix un cert estat de neguit i fins i tot plors i poques ganes d’anar al metge. Aquestes situacions, a més de suposar moments de tensió als pares i professionals pot dificultar els diagnòstics o fins i tot, alterar els resultats de proves mèdiques doncs els símptomes es poden confondre.

És allò conegut com la ‘hipertensió de la bata blanca’ que fa que la pressió arterial pugi notablement en el moment en què es visita el metge, i torna a nivells normals només sortir de la consulta.

En definitiva, les bates blanques imposen, si més no, respecte. I per ajudar als nostres fills a superar aquesta por hem de normalitzar la situació i donar-los, explicacions que els tranquil·litzin.

D’altra banda, des del propi àmbit sanitari ja s’estan duent a terme diverses iniciatives perquè els petits ho portin millor. Així, s’han començat a veure com els metges ja no sempre porten bata blanca o unicolors, com els casquets o protectors són de colors diversos i fins i tot, podem veure metges o infermeres mig disfressats de pallasso.

Per ajudar-vos en aquestes situacions, us proposo algunes pautes que puguin ajudar a fer més planera la visita al metge.

Digues-li la veritat – No l’enganyis: és millor fer-li saber al nen amb una certa antelació -no més de dos dies- per tal que es pugui preparar i perquè no s’emporti una desagradable sorpresa i se senti traït.

Respon als seus dubtes: podem ajudar als nostres fills a que ens preguntin si li farà mal el que li han de fer, o com explicar-li al metge com se sent. Per això, podem informar-nos prèviament de les proves que li faran i explicar amb un llenguatge entenedor.

Destaca allò positiu del metge: explica-li que el metge el curarà i que gràcies a ell no li farà mal la panxa, o que li traurà els mocs i la tos. Parla-li del metge pel seu nom, això li resultarà més familiar i proper.

Dona-li exemple de tranquil·litat: els pares i les mares som el mirall dels nostres fills; si nosaltres ens mostrem inquiets, el nostre neguit li encomanarem a ells. Així, si et fan por les agulles, o et poses nerviós amb el que li puguin fer al teu fill, millor recorre a una altra persona perquè l’acompanyi.

Parla-li sovint: quan sigueu a la consulta i mentre el metge li faci les proves, parla-li, acarona’l i distreu-lo (això li donarà més seguretat i estarà més tranquil).

Fes que relacioni amb naturalitat amb el personal sanitari: quan el metge o infermera preguntin al nen, animeu-lo a que contesti. Això ajudarà a establir una relació de major proximitat, i fins i tot de confiança.

Destaca el seu bon comportament: felicita’l pel seu bon comportament en acabar. Per contra, si s’ha enfadat o ha plorat, procura no renyar-lo sinó animar-lo tot destacant aquelles coses que hagi fet bé.

Any nou, propòsits nous !!!

Ja hi som!, Ja ha arribat el nou any! Un festiu més, que haurem sopat abundosament i de ben segur haurem pensat en fer nous propòsits per aquest nou any.

Però ……, tot no és tant bonic com ens ho pinten (o ens ho pintem)!!! Fins i tot, pot ser perjudicial per a nosaltres mateixos, marcar-nos uns objectius i després no poder-los complir.

Si bé és cert que molta gent en el canvi d’any es fa nous propòsits, aquests desitjos de canvi també els podríem tenir qualsevol dia de l’any. Potser doncs, ens deixem portar -una vegada més- per la inèrcia costumista i, perquè no, consumista i formulem any rere any uns desitjos que difícilment podrem assolir.

De fet, diuen les estadístiques (n’hi ha per tot) que el dia 12 de gener de cada nou any, és el dia que més gent renuncia als seus nous propòsits i només un 8% fa realitat els seus propòsits. Fer exercici, anar al gimnàs, perdre pes, …. són alguns dels desitjos-objectius més comuns pel nou any però 1 de cada 4 no serà capaç de complir amb els seus propis objectius. Amb el nou any, els gimnasos augmenten un 70% les seves inscripcions però el mes de març, el 90% dels nous inscrits hauran abandonat el seu objectiu.

El què es cert es que si sentim la “necessitat” de fer-nos nous propòsits, de marcar-nos nous objectius, ho podem interpretar com que hi ha alguna cosa que no ens acaba d’agradar. Que volem millorar. Perfecte !

El problema no es tant la força de voluntat sinó el tipus de propòsits. Potser del que es tracta no es tant de No fer-nos propòsits, sinó de marcar-nos objectius més petits, més assumibles i assequibles. Potser estem una mica obsessionats en ser millors persones, en superar-nos, en sobresortir, en reinventar-nos. Els propòsits han de ser clars, amb una motivació real.

I una manera, potser, més fàcil de fer-ho és revisant-nos cada nit quan anem a dormir. Repensant com ha anat el dia, què hem fet, què podem millorar i què volem fer demà.

I amb els fills?

El sistema hauria de ser el mateix. Objectius i propòsits adequats a nosaltres i a ells. Tinguem en compte les nostres rutines quotidianes com treballar, anar a comprar, fer els àpats, rentadores, neteja, …… Bufffffff!!! Però tinguem en compte als nostres fills, la seva edat, les seves necessitats i prioritzem. Segurament, això darrer, serà la part més difícil. Saber prioritzar les nostres necessitats i rutines amb les dels nostres fills.

Per ajudar-vos a aconseguir els propòsits d’aquest nou any, us deixo aquí cinc propostes que crec són senzills, raonables, assumibles i assequibles:

  1. Col·laborar en les tasques de la llar: Per descomptat, un propòsit que ens hem de fer és el de contribuir junts al manteniment de casa. Aquest propòsit ensenya als fills a assumir petites responsabilitats per a col·laborar amb la família.
  2. Ordenar l’habitació després de jugar: Quan els proposes una responsabilitat, els vostres fills adquiriran un hàbit: l’ordre.
  3. Arreglar les coses a través del diàleg: Tots sabem que la comunicació és l’eina més important que tenim al nostre abast a l’hora de solucionar els conflictes que puguin sorgir. No obstant això, en ocasions, moguts per l’estrès o les preocupacions, deixem de costat el parlar i optem per fer ús de la imposició o fins i tot dels crits. Proposem-nos doncs, establir com a propòsit que puguem resoldre parlant les qüestions que ens neguitegen.
  4. Busquem temps: Excepte en els diferents períodes de vacances, és molt complicat que pares i fills puguin passar junts el temps que els agradaria. Els adults tenim agendes laborals molt atapeïdes i els nostres fills, múltiples activitats extraescolars. Malgrat tot, és important que fem l’esforç de trobar diàriament una estoneta per compartir impressions i conèixer què passa en la vida dels seus éssers estimats.
  5. L’hora del dinar o de sopar és “sagrada”: D’aquí que un darrer propòsit sigui acordar que els àpats es comparteixen entre tots, en la mesura que sigui possible, per tal de compartir el dia a dia, què ens ha passat, què sentim o què pensem. Ara bé, per això, el que s’ha d’establir és que l’hora dels àpats han de ser totalment lliures de tecnologia per així, fomentar la conversa familiar.

COM ATENDRE LES DIFICULTATS DELS FILLS PETITS A L’HORA DE DORMIR

Recentment hem estat parlant amb pares i mares  sobre el que costa que els nens s’adormin a la nit. Fins i tot, n’hi ha que m’han comentat la dificultat de que els infants s’estirin al llit i així començar a relaxar el cos.

Hi ha múltiples teories sobre com abastar les necessitats bàsiques dels infants en els primers anys de vida. Pares i mares opten per aquella opten per la que consideren més adequada per al seu nadó. Ara bé, els nens, necessiten experimentar un període de maduració que els permeti desenvolupar les capacitats innates.

A vegades, les nits són difícils quan els nens són molt petits. Els pares voldrien que se’n anessin a dormir sense queixar-se ni  plorar, i dormissin tota la nit seguida.

Pot passar, però, que la seva capacitat de dormir seguit no es desenvolupi correctament, sobre tot si els pares no segueixen cap pla per prevenir trastorns del son.

Els problemes en la conciliació de la son, juntament a com què fer quan es desperta durant la nit són les dificultats més freqüents que els pares tenen amb els seus fills en les edats més menudes.

Segons estudis pediàtrics, entre el primer i el segon any de vida dels nadons, un 20% dels nens solen despertar-se entre 5 a 7 vegades a la setmana.

Dormir és una activitat necessària, perquè amb ella es restableix l’equilibri físic i psicològic bàsic de les persones. El son, doncs, juga un paper fonamental en el desenvolupament i el benestar infantil ja que afavoreix els processos d’atenció i memòria i de consolidació dels aprenentatges promovent tot plegat un millor comportament de l’infant.

Alguns, són més excitables i sensibles que d’altres i els resulta més difícil adormir-se quan el dia ha estat més agitat. La part més important depèn del temperament del nen.

En aquest punt, cal esmentar que les respostes segures, tranquil·les i similars dels pares i les mares davant els comportaments de l’infant són cabdals per al desenvolupament d’un estil d’afecte segur i que s’estendrà fins a l’edat adulta convertint-se en un factor protector per a la seva autoconfiança i el seu desenvolupament socio-emocional

De vegades però, també els pares, mares i nens apunten dificultats per a poder separar-se els uns dels altres.

La durada del son nocturn varia en funció de l’edat, de l’estat de salut, de l’estat emocional i d’altres factors. En condicions normals, els nens es desperten durant el son, sobretot com més petits són.

Quines són les necessitats del nadó?

Hem tenir en compte que quan neix el nadó, ha estat nou mesos vivint dins de la seva mare, enganxat vint-i-quatre hores a ella. El nadó, en néixer,  canvia d’entorn i ha d’adaptar-se al seu nou entorn, on els sorolls, algunes persones i altres estímuls ambientals són molt diferents als que fins aquell moment coneixia (el so del cor de la mare, la seva olor, la veu del seu pare, …).

Quins són els trastorns del son més habituals?

INSOMNI CONDUCTUAL

La característica principal de l’insomni conductual és la incapacitat del nen per a conciliar el son si està sol, mostrant resistència i angoixa a l’hora de posar-lo al llit. Això fa que li costi molt agafar el son o que es desvetlli moltes vegades al llarg de la nit.

INSOMNI PER HIGIENE INADEQUADA DEL SON

Es dona en nens més grans i adolescents, i es caracteritza per estar associat a activitats diürnes que impedeixen una adequada qualitat del son i la incapacitat de mantenir-se despert i alerta durant el dia.

Com ajudar els nens a dormir!

Feta la rutina, els pares es poden quedar al costat del bressol fins que el nadó es quedi adormit. Progressivament sortir de l’habitació cada vegada una mica abans que s’adormin, perquè el fet d’agafar el son no angoixi al nen ni a pares.

Què fer davant un trastorn del son?

Despertar-se i demanar tenir contacte amb la mare o el pare, és un mecanisme de supervivència. La manera d’assegurar-se’n és despertar-se sovint.

Per això,  seria convenient crear una rutina i respectar-la, que el nen sàpiga que hi ha una organització a la nit abans d’anar a dormir: bany, sopar, conte o temps amb ell i al llit, per tal que el nadó s’acostumi a anar a dormir a la mateixa hora, amb una mateixa rutina i en un entorn tranquil, sense estrès ni presses.

També ens podem trobar que el nen tingui malsons

En els trastorns del son, no cal fer res: només mantenir la calma, no angoixar-se, assegurar-se que està bé o no pot caure del llit. Si el nen plora quan el deixem sol, agafeu-lo, consoleu-lo, a la mateixa habitació i amb el llum apagat, i torneu-lo a deixar al llit encara que estigui despert. Ho podeu repetir tantes vegades com calgui!

Si el nen es desperta i no li toca menjar, intenteu consolar-lo amb carícies i paraules amoroses i després deixeu-lo de nou al bressol perquè torni a adormir-se sol. Feu-ho tantes vegades com calgui!

Actueu sempre de la mateixa manera, mantingueu la calma i no us enfadeu, perquè enfadant-vos només aconseguireu que el nen s’alteri més, i vosaltres també. Si podeu, actueu per torns, així la parella podrà descansar.

Dormir en el mateix llit és una opció que trien moltes famílies, però hi ha famílies que sense escollir-ho i sense voler-ho acaben practicant-ho per aconseguir descansar una mica durant la nit.

Amb tot, que l’infant dormi al llit dels pares no l’ajuda a aprendre a dormir, i de retruc, altera el descans nocturn d’aquests pares.

Part de la informació ha estat extreta de la “Guía de Practica Clínica sobre Trastornos del Sueño en la Infancia y Adolescencia en Atención Primaria”,  i de documents de la Unitat Pediàtrica del Son de l’Hospital Sant Joan de Déu.

 

 

COM PODEM MILLORAR LES PREGUNTES ALS NOSTRES FILLS I FILLES?

Sovint, quan pares i mares anem a recollir als nostres fills a la sortida de l’escola, ens interessem per com els ha anat el dia a l’escola, si han fet alguna cosa que els ha interessat, si els ha passat res amb algun company o, si s’han quedat a dinar al cole, ens interessem també per l’àpat que han fet.

Mares i pares som conscients de la importància d’una bona comunicació amb els nostres fills-filles doncs no només obtenim informació sinó que sobretot ens permet establir un bon vincle afectiu mostrant-los interès sobre allò que els han passat o han fet mentre nosaltres no hi érem. Amb una bona comunicació amb els nostres fills, enfortirem el seu creixement emocional i, alhora, sabrem com han resolt les circumstancies viscudes, en el joc o en la relació amb amics, companys i mestres de l’escola.

Ells però, davant les nostres preguntes i independentment de l’edat que tinguin, sovint ens responen amb un breu “Bé !” o amb sort, a vegades són una mica més explícits i ens responen amb un extens “Molt bé!”.

Diuen que tot té el seu “truquillo” !!!

Sovint no ens adonem que tal i com fem les preguntes, aquestes són massa generals (Què, com ha anat el cole?, o bé Què tal el dia?, Què has fet avui?, …), preguntes massa obertes que inevitablement no ajuden als nostres fills ja que en realitat tal i com formulem la nostra pregunta, li estem demanant una resposta amb una informació molt àmplia. Davant d’això, ells tiren pel dret i ens donen una resposta també molt general.

Per això, quan vulguem saber com els ha anat allò que han fet mentre no han estat amb nosaltres, els haurem de preguntar de manera concreta, sense aclaparar-los ni atabalar-los. Millor cenyir-nos a qüestions o fets puntuals per a que ens puguin respondre de manera concreta. Esperant la seva resposta abans de cada nova pregunta.

Es important que no se sentin bombardejats i si es possible, trobem un espai temporal on poder xerrar tranquil·lament (p. ex mentre berenem asseguts en un banc del parc o a casa).

També serà important que el temps que destinem a preguntar, ho fem sense fer altres coses que ens puguin distreure a ell o a nosaltres (jugar, mirar wat’s, recollir roba estesa, guardar la compra, …) i mostrant sempre el nostre interès pel que ha fet i per les seves respostes. Aquesta mostra d’atenció per a les seves respostes, ens ajudarà a enfortir el vincle de confiança i afecte amb els nostres fills i filles.

Davant les seves simples i breus respostes no hem de desistir doncs si afluixem estarem perdent l’oportunitat de saber com se senten, de com es relacionen, de quins son els seus gustos i preferències i com les aborda. Tot l’intercanvi d’informació que puguem mantenir amb els nostres fills o filles serà vital per a saber com viuen el seu dia a dia i com gestiones els seus petits entrebancs i així poder-los ajudar en les seves estratègies d’afrontament a més de prevenir el bullying.

Hi ha força articles que parlen de com interessar-nos o fer preguntes als nostres fills-filles i que concreten tot un seguit de preguntes. En llisto les que m’han semblat més adequades:    Quadre preguntes

I per si us han quedat ganes de conèixer més estratègies educatives, us deixo aquí un link interessant i divertit en el que l’excel·lent comunicador Carles Capdevila explicava com “Educar amb humor”:  https://www.youtube.com/watch?v=g89nfJ_JWAg

 

La millor joguina mai inventada: les pessigolles

Sovint les mares i els pares ens trenquem el cap pensant en jocs i joguines que distreguin als nostres fills. Busquem algun tipus de joc que els permeti estar entretinguts i puguin jugar (si pot ser, sense que ens enredin a nosaltres!).

Però hi ha un joc, una joguina amb la que no hi pensem massa i que no només pot entretenir-nos una estona sinó que a més i sobretot, ens pot permetre un contacte físic afectuós que ens aportarà una immensa alegria amb una forta dosi d’afecte.

Les pessigolles

Des que van aparèixer fa milions d’anys, les pessigolles es van convertir en la més fantàstica de les joguines que hi ha i en una estratègia excel·lent per relacionar-se amb els nostres propers.

Ja sigui amb els fills, la parella o algun amic o amiga, fer pessigolles a una persona també és una manera de mostrar-li el nostre afecte.

En el joc de fer pessigolles, també s’alliberen tensions al sentir-les, ja que el riure que ens provoquen té aquesta funció. El riure de les pessigolles és especial, una mica nerviós i convuls on el factor sorpresa és fonamental en la sensació final. Fins i tot, hi ha persones que abans de ser tocades ja tenen pessigolles (jo en soc un d’ells!!!).

Amb tot, les pessigolles són un fenomen curiosament dual: a la majoria ens diverteix fer-les a altres però,  “com odiem” rebre-les.

Curiosament l’efecte de les pessigolles, només es produeix per contacte físic amb altres persones. Són les que es fan entre amics quan juguen, les parelles, o també entre una mare i els seus fills. En algunes parts del cos és més fàcil provocar-ne, però es poden fer en diversos indrets del cos. En rebre-les, ens fan riure molt, sense control, i en gaudim des que som nadons.

De pessigolles però, un no se’n pot fer a si mateix. Necessitem almenys un company. Això vol dir que la seva funció és reforçar les relacions amb altres mitjançant el plaer i l’alegria que produeixen.

La neurociència de les pessigolles

Les primeres pessigolles, ens les fan la mare o el pare, però aquesta felicitat que ens generen fa que les utilitzem en altres relacions socials ja des de ben petits, especialment entre amics.

D’altra banda, el llenguatge corporal que s’observa durant una sessió de pessigolles es correspon amb postures defensives, de manera que també ens ajuden a entrenar habilitats davant un possible atac, ja que protegim àrees vulnerables del nostre cos com els costats, on hi ha òrgans corporals importants, el coll o les plantes dels peus.

No obstant això, el fet de tenir pessigolles és un efecte col·lateral provocat per l’habilitat del nostre cervell per predir el futur. Igual que podem dir que els pulmons serveixen per respirar, podem pensar en les funcions que té el cervell en els humans. Així, entre altres funcions el cervell està encarregat d’interpretar la informació que ens arriba de l’exterior tot coordinant el cos per respondre en conseqüència. Explicat d’una altra manera, la principal funció del cervell és doncs detectar perills i allunyar-nos d’ells (o acostar-nos a estímuls positius).

Diuen que, un dels majors èxits del cervell és la seva capacitat de predir el futur per detectar perills. Així, si veiem un puny movent-se cap a la nostra cara som capaços de predir la seva direcció i, si tenim reflexos, aconseguir esquivar-lo. Aquest cicle de predicció i correcció que fa el nostre cervell, és usat per a cada acció de la nostra vida diària, des de caminar fins a omplir un got d’aigua.

Penseu per exemple, en l’acte banal d’omplir un got d’aigua. Requereix una sèrie de prediccions per part del nostre cervell. Si fallem, l’aigua es vessarà. Per tant, la capacitat del cervell per poder predir alguna cosa, ens aporta seguretat (https://www.youtube.com/watch?v=K7_0mTfbX-U)

Per contra, les pessigolles segueixen un procés diferent. Per fer pessigolles hem de tocar una zona sensible del cos i fer carícies ràpides i impredictibles. En fer-ho, el cervell intenta generar prediccions sobre quin serà el proper moviment dels dits de qui ens fa pessigolles. Amb tot, aquestes prediccions fallen contínuament el que ens provocarà un estat de nerviosisme i agitació que en la majoria dels casos explota amb un riure nerviós.

D’altra banda, no podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos ja que en ser nosaltres els que generem el moviment dels dits, podem predir allò que farem sense cap problema.

Finalment, acabaré amb una curiositat. Investigacions fetes pel doctor Jaak Pankseep[1] van demostrar que sessions diàries de pessigolles, disminuïen les hormones implicades en l’estrès. Les pessigolles per tant, a més d’una dosi important d’afecte que ens aporta una immensa alegria poden ser un excel·lent mecanisme desestressant.


Apa doncs, mans a punt. Busqueu petits moments 
per a fer-vos pessigolles amb els vostres fills!

 


 

[1] Psicòleg, psicobiòleg i neurocientífic d’origen estonià i que estudià els efectes de les pessigolles  i establí el terme de “neurociència afectiva” dins la branca científica que estudia els mecanismes neuronals de les emocions.

 

L’acompanyament del dol en nens i adolescents

En els darrers mesos he estat formant-me per a millorar els meus coneixements i estratègies d’acompanyament del dol en nens i adolescents. Ha estat una formació que feia temps que tenia ganes de fer i que enguany m’hi he pogut dedicar.

Aprofito doncs la web de Fer de Pares   per a explicar-vos la importància de tractar aquest tema “tabú” amb nens i adolescents, però també us trasllado la consideració sobre la importància de poder-nos anticipar i tractar amb normalitat el fet de la vida i la mort i del dol en la pèrdua dins l’entorn familiar i a l’escola.

Què és doncs el dol?

El dol és un procés natural, universal i d’adaptació a una pèrdua, al trencament d’un vincle. Els nens/es i adolescents (igual que els adults) poden viure situacions com la separació dels pares, un canvi de domicili, el trencament d’una amistat, la mort d’un familiar, … Ara bé, cadascú viu aquests processos segons les seves necessitats i estat emocional. Per això, cada nen/adolescent/ persona, pot necessitar més o menys temps o un tipus d’acompanyament determinat segons l’impacte que li produeixi la pèrdua.

Avui, us parlaré del dol per la mort doncs és una experiència trista que sovint volem evitar als nostres fills i filles perquè -erròniament- els volem protegir negant-li així la possibilitat de compartir el dol amb els seus familiars i amics més propers. A més, no li evitem el patiment, el que hauríem de fer és implicar el nen en el procés de dol tenint en compte la seva edat i, per tant, les seves necessitats.

Als adults ens costa afrontar-lo i no sempre sabem acompanyar els fills en el seu procés de dol.

En cas de dol per pèrdua o, en cas de tenir un familiar molt proper al nen/nena caldrà plantejar-se fer-li un acompanyament que l’ajudi a poder gestionar sense patiment aquesta nova vivència emocional. En aquest sentit, caldrà estar alerta de quines poden ser les reaccions del nen/a:

Sovint ens manquen eines per afrontar les pròpies pèrdues però també per acompanyar altres persones que les pateixen, sobretot si és un nen o un adolescent. Així, davant d’una malaltia greu d’un familiar o d’una pèrdua, caldrà ésser molt empàtics per tal de poder parlar-ne amb tranquil·litat i serenor.

En aquest sentit, prendrà valor la diversitat d’emocions amb les que el nen es trobarà (mare-angoixa, pare-autodomini, companys d’escola-solidaritat, mestres-acompanyament, …). És per això que caldrà parlar-ne amb el nen (a casa i a l’escola). Parlar-ne amb coherència, sense mentides, amb molt respecte pels sentiments i les emocions que pugui sentir/manifestar i deixant que les emocions dels pares també siguin visibles davant el nen. El farem adonar de la irreversibilitat i universalitat de la mort i li explicarem com s’interromp el batec del cor i tot el què comporta per la vida. El motivarem per a que pregunti i repregunti tot els dubtes que pugui tenir responent amb serenor i temps per a que expressi les emocions i sentiments.

A nivell de pautes, crec que es recomanable establir-les de manera compartida, amb els pares. En l’acompanyament en el dol, hem de cercar amb els pares com fer l’aproximació al nen de la millor manera. Per això, haurem de preguntar per qüestions rutinàries com els hàbits i les variacions que s’hagin produït, per canvis en l’alimentació, el dormir el joc i el seu comportament a casa i a l’escola i en l’entorn familiar proper si hi ha una relació quotidiana. Es tracta, no només d’obtenir informació de com ho viu o com li parlarem al nen, sinó de crear un clima de confiança, serenor i comunicació que ajudi a gestionar el dol de la pèrdua.

També haurem de parlar amb els pares de la importància que per al nen pot tenir l’enfoc i la vivència que es faci al centre educatiu, amb els companys i amb els mestres. L’elaboració del dol col·lectiu és un repte per a les comunitats educatives: afrontar la mort, acompanyar les pèrdues, facilitar el dol i preparar un comiat té una dimensió emocional molt àmplia en què es barregen pors, dubtes i certeses de tots els membres de la comunitat.

D’altra banda, tot pot ser més fàcil si manifestem afecte, si facilitem els records i l’escoltem amb un llenguatge senzill i adequat a la seva edat i amb el màxim respecte a les  seves necessitats de tant de solitud com de participació en els rituals d’acomiadament.

A vegades en aquestes situacions de neguit, es diuen coses que no sempre son encertades i que poden tenir una repercussió negativa en qui els reb i que, a més, no ajuden a apaivagar el dolor de qui el pateix.

 

 

 

 

 

Us adjunto aquí un parell d'enllaços on es parla de com afrontar la pèrdua d'una mascota:

https://www.ara.cat/estiu/mort-mascota_0_1624637529.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/laltre-adeu-acomiadar-se-duna-mascota/