La millor joguina mai inventada: les pessigolles

Sovint les mares i els pares ens trenquem el cap pensant en jocs i joguines que distreguin als nostres fills. Busquem algun tipus de joc que els permeti estar entretinguts i puguin jugar (si pot ser, sense que ens enredin a nosaltres!).

Però hi ha un joc, una joguina amb la que no hi pensem massa i que no només pot entretenir-nos una estona sinó que a més i sobretot, ens pot permetre un contacte físic afectuós que ens aportarà una immensa alegria amb una forta dosi d’afecte.

Les pessigolles

Des que van aparèixer fa milions d’anys, les pessigolles es van convertir en la més fantàstica de les joguines que hi ha i en una estratègia excel·lent per relacionar-se amb els nostres propers.

Ja sigui amb els fills, la parella o algun amic o amiga, fer pessigolles a una persona també és una manera de mostrar-li el nostre afecte.

En el joc de fer pessigolles, també s’alliberen tensions al sentir-les, ja que el riure que ens provoquen té aquesta funció. El riure de les pessigolles és especial, una mica nerviós i convuls on el factor sorpresa és fonamental en la sensació final. Fins i tot, hi ha persones que abans de ser tocades ja tenen pessigolles (jo en soc un d’ells!!!).

Amb tot, les pessigolles són un fenomen curiosament dual: a la majoria ens diverteix fer-les a altres però,  “com odiem” rebre-les.

Curiosament l’efecte de les pessigolles, només es produeix per contacte físic amb altres persones. Són les que es fan entre amics quan juguen, les parelles, o també entre una mare i els seus fills. En algunes parts del cos és més fàcil provocar-ne, però es poden fer en diversos indrets del cos. En rebre-les, ens fan riure molt, sense control, i en gaudim des que som nadons.

De pessigolles però, un no se’n pot fer a si mateix. Necessitem almenys un company. Això vol dir que la seva funció és reforçar les relacions amb altres mitjançant el plaer i l’alegria que produeixen.

La neurociència de les pessigolles

Les primeres pessigolles, ens les fan la mare o el pare, però aquesta felicitat que ens generen fa que les utilitzem en altres relacions socials ja des de ben petits, especialment entre amics.

D’altra banda, el llenguatge corporal que s’observa durant una sessió de pessigolles es correspon amb postures defensives, de manera que també ens ajuden a entrenar habilitats davant un possible atac, ja que protegim àrees vulnerables del nostre cos com els costats, on hi ha òrgans corporals importants, el coll o les plantes dels peus.

No obstant això, el fet de tenir pessigolles és un efecte col·lateral provocat per l’habilitat del nostre cervell per predir el futur. Igual que podem dir que els pulmons serveixen per respirar, podem pensar en les funcions que té el cervell en els humans. Així, entre altres funcions el cervell està encarregat d’interpretar la informació que ens arriba de l’exterior tot coordinant el cos per respondre en conseqüència. Explicat d’una altra manera, la principal funció del cervell és doncs detectar perills i allunyar-nos d’ells (o acostar-nos a estímuls positius).

Diuen que, un dels majors èxits del cervell és la seva capacitat de predir el futur per detectar perills. Així, si veiem un puny movent-se cap a la nostra cara som capaços de predir la seva direcció i, si tenim reflexos, aconseguir esquivar-lo. Aquest cicle de predicció i correcció que fa el nostre cervell, és usat per a cada acció de la nostra vida diària, des de caminar fins a omplir un got d’aigua.

Penseu per exemple, en l’acte banal d’omplir un got d’aigua. Requereix una sèrie de prediccions per part del nostre cervell. Si fallem, l’aigua es vessarà. Per tant, la capacitat del cervell per poder predir alguna cosa, ens aporta seguretat (https://www.youtube.com/watch?v=K7_0mTfbX-U)

Per contra, les pessigolles segueixen un procés diferent. Per fer pessigolles hem de tocar una zona sensible del cos i fer carícies ràpides i impredictibles. En fer-ho, el cervell intenta generar prediccions sobre quin serà el proper moviment dels dits de qui ens fa pessigolles. Amb tot, aquestes prediccions fallen contínuament el que ens provocarà un estat de nerviosisme i agitació que en la majoria dels casos explota amb un riure nerviós.

D’altra banda, no podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos ja que en ser nosaltres els que generem el moviment dels dits, podem predir allò que farem sense cap problema.

Finalment, acabaré amb una curiositat. Investigacions fetes pel doctor Jaak Pankseep[1] van demostrar que sessions diàries de pessigolles, disminuïen les hormones implicades en l’estrès. Les pessigolles per tant, a més d’una dosi important d’afecte que ens aporta una immensa alegria poden ser un excel·lent mecanisme desestressant.


Apa doncs, mans a punt. Busqueu petits moments 
per a fer-vos pessigolles amb els vostres fills!

 


 

[1] Psicòleg, psicobiòleg i neurocientífic d’origen estonià i que estudià els efectes de les pessigolles  i establí el terme de “neurociència afectiva” dins la branca científica que estudia els mecanismes neuronals de les emocions.

 

L’acompanyament del dol en nens i adolescents

En els darrers mesos he estat formant-me per a millorar els meus coneixements i estratègies d’acompanyament del dol en nens i adolescents. Ha estat una formació que feia temps que tenia ganes de fer i que enguany m’hi he pogut dedicar.

Aprofito doncs la web de Fer de Pares   per a explicar-vos la importància de tractar aquest tema “tabú” amb nens i adolescents, però també us trasllado la consideració sobre la importància de poder-nos anticipar i tractar amb normalitat el fet de la vida i la mort i del dol en la pèrdua dins l’entorn familiar i a l’escola.

Què és doncs el dol?

El dol és un procés natural, universal i d’adaptació a una pèrdua, al trencament d’un vincle. Els nens/es i adolescents (igual que els adults) poden viure situacions com la separació dels pares, un canvi de domicili, el trencament d’una amistat, la mort d’un familiar, … Ara bé, cadascú viu aquests processos segons les seves necessitats i estat emocional. Per això, cada nen/adolescent/ persona, pot necessitar més o menys temps o un tipus d’acompanyament determinat segons l’impacte que li produeixi la pèrdua.

Avui, us parlaré del dol per la mort doncs és una experiència trista que sovint volem evitar als nostres fills i filles perquè -erròniament- els volem protegir negant-li així la possibilitat de compartir el dol amb els seus familiars i amics més propers. A més, no li evitem el patiment, el que hauríem de fer és implicar el nen en el procés de dol tenint en compte la seva edat i, per tant, les seves necessitats.

Als adults ens costa afrontar-lo i no sempre sabem acompanyar els fills en el seu procés de dol.

En cas de dol per pèrdua o, en cas de tenir un familiar molt proper al nen/nena caldrà plantejar-se fer-li un acompanyament que l’ajudi a poder gestionar sense patiment aquesta nova vivència emocional. En aquest sentit, caldrà estar alerta de quines poden ser les reaccions del nen/a:

Sovint ens manquen eines per afrontar les pròpies pèrdues però també per acompanyar altres persones que les pateixen, sobretot si és un nen o un adolescent. Així, davant d’una malaltia greu d’un familiar o d’una pèrdua, caldrà ésser molt empàtics per tal de poder parlar-ne amb tranquil·litat i serenor.

En aquest sentit, prendrà valor la diversitat d’emocions amb les que el nen es trobarà (mare-angoixa, pare-autodomini, companys d’escola-solidaritat, mestres-acompanyament, …). És per això que caldrà parlar-ne amb el nen (a casa i a l’escola). Parlar-ne amb coherència, sense mentides, amb molt respecte pels sentiments i les emocions que pugui sentir/manifestar i deixant que les emocions dels pares també siguin visibles davant el nen. El farem adonar de la irreversibilitat i universalitat de la mort i li explicarem com s’interromp el batec del cor i tot el què comporta per la vida. El motivarem per a que pregunti i repregunti tot els dubtes que pugui tenir responent amb serenor i temps per a que expressi les emocions i sentiments.

A nivell de pautes, crec que es recomanable establir-les de manera compartida, amb els pares. En l’acompanyament en el dol, hem de cercar amb els pares com fer l’aproximació al nen de la millor manera. Per això, haurem de preguntar per qüestions rutinàries com els hàbits i les variacions que s’hagin produït, per canvis en l’alimentació, el dormir el joc i el seu comportament a casa i a l’escola i en l’entorn familiar proper si hi ha una relació quotidiana. Es tracta, no només d’obtenir informació de com ho viu o com li parlarem al nen, sinó de crear un clima de confiança, serenor i comunicació que ajudi a gestionar el dol de la pèrdua.

També haurem de parlar amb els pares de la importància que per al nen pot tenir l’enfoc i la vivència que es faci al centre educatiu, amb els companys i amb els mestres. L’elaboració del dol col·lectiu és un repte per a les comunitats educatives: afrontar la mort, acompanyar les pèrdues, facilitar el dol i preparar un comiat té una dimensió emocional molt àmplia en què es barregen pors, dubtes i certeses de tots els membres de la comunitat.

D’altra banda, tot pot ser més fàcil si manifestem afecte, si facilitem els records i l’escoltem amb un llenguatge senzill i adequat a la seva edat i amb el màxim respecte a les  seves necessitats de tant de solitud com de participació en els rituals d’acomiadament.

A vegades en aquestes situacions de neguit, es diuen coses que no sempre son encertades i que poden tenir una repercussió negativa en qui els reb i que, a més, no ajuden a apaivagar el dolor de qui el pateix.

 

 

 

 

 

Us adjunto aquí un parell d'enllaços on es parla de com afrontar la pèrdua d'una mascota:

https://www.ara.cat/estiu/mort-mascota_0_1624637529.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/laltre-adeu-acomiadar-se-duna-mascota/

 

 

 

 

 

“Chi va piano, va lontano”

Una aposta per una educació que tingui en compte els elements més dèbils del sistema

Com a educador, tot mirant d’entendre el sentit de l’educació i, dins d’ella, el paper de les relacions humanes, dels sentiments i les emocions, em vaig topar amb un article d’en Joan Domènech[1]: “L’elogi de l’educació lenta”. Un interessant article del que us en vull fer una breu referència.

Domènech, ens explica que “l’educació per naturalesa és una activitat lenta. Que qualsevol aprenentatge necessita períodes perllongats per consolidar-se i poder-hi aprofundir. Que aprendre és un procés que sovint volem delimitar i que desitgem que es faci tant ràpidament com sigui possible. Que l’educació necessita un model basat en la paciència, la tranquil·litat i la lentitud, és a dir, un model educatiu entès com la peça clau en el procés d’humanització de la societat”.

És per això que vaig considerar necessari treballar per ajudar a canalitzar el creixement personal i familiar d’aquelles persones que per un o altre motiu tenen dificultats (infants i joves, mares i pares, avis i àvies) amb la finalitat d’ajudar-los a assolir la maduresa emocional.

Així, l’educació ha d’orientar-se cap a l’adquisició de competències bàsiques per a la vida quotidiana, és a dir, les competències emocionals que no deixen de ser un  conjunt d’habilitats que permeten comprendre, expressar i regular de manera adequada els comportaments tot donant confiança a nens i pares i transmetent-los de manera positiva la creença en les seves pròpies possibilitats de millora.

La intel·ligència emocional doncs, consisteix en l’habilitat de canalitzar els sentiments i les emocions tot sabent discriminar entre elles i sabent utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions.

L’educació emocional, basada en la intel·ligència emocional es refereix a un grup diferent de capacitats mentals en els quals les persones són capaços de:

  • Percebre, avaluar i expressar les seves emocions
  • Utilitzar les emocions per facilitar el pensament
  • Entendre els antecedents i conseqüències de les emocions
  • Regular les emocions en un mateix i en els altres

Totes aquestes capacitats haurien d’aprendre-les en el seu desenvolupament. Competències emocionals necessàries per conèixer les seves pròpies emocions i les dels altres i així ser capaços de regular les seves emocions i expressar-les amb assertivitat.

Hi ha algunes estratègies per fomentar l’educació emocional a casa:

  • Tenir en compte les emocions i les opinions dels nens des del primer moment.
  • Donar opcions als nens per a que siguin capaços de prendre les seves pròpies decisions encara que sigui sota la supervisió de l’adult.
  • Fomentar l’autoestima dels teus fills. Per aconseguir-ho cal donar-los responsabilitats d’acord a la seva edat, deixar que prenguin les seves pròpies decisions, reconèixer la seva feina ben feta.
  • Ser un bon oient amb els nens, d’aquesta manera es sentiran valorats en tot moment.
  • Modelar el seu comportament (saber disculpar quan s’està equivocat, tractar-los amb respecte i amabilitat …) doncs els nens aprenen sobre les relacions a través de l’observació del comportament dels seus pares.
  • Respectar les diferències i entendre que cada nen té el seu propi talent i habilitats.

Amb el treball a Fer de Pares, l’empatia i l’acceptació incondicional amb els nens i pares, ajudem a crear una atmosfera de seguretat que permet entendre els comportaments i així trobar la millor solució a les problemàtiques i dinàmiques familiars.

[1] Joan Domènech Francesch. Llicenciat en Filosofia i Lletres. Mestre i aprenent de mestre (joandf.blogspot.com): “Aprenent de mestre. Reivindicador de la vida i l’educació lenta”…

El joc en el procés de creixement dels infants

Fa pocs dies va acabar el segon trimestre escolar i s’han pogut tenir uns merescuts dies de descans per als nostres fills i filles i, també, per als seus mestres que tant esforç i dedicació han demostrat. Uns dies de repòs, també d’estones de joc a casa que en més d’una ocasió han generat “mals de cap” a uns i altres doncs tots plegats estem acostumats a les rutines i horaris escolars quotidians.

Es per això que m’he decidit a escriure avui sobre la importància del joc en el desenvolupament dels infants.

Ara bé, ja em coneixeu! Sabeu que sempre us he recomanat que malgrat que els nens i les nenes han de jugar se’ls ha d’acompanyar. Això no vol pas dir que sempre hem d’estar jugant amb ells. No, no. Només els hem d’acompanyar !  Han de saber que estem pendents d’ells però han d’aprendre a jugar sols o entre germans i amics.

Acompanyar-los vol dir marcar-los el camí, també en el joc i en l’organització i assumpció de les seves responsabilitats és a dir, jugar organitzadament, sense estridències i sabent d’antuvi que durant i després del joc hi ha responsabilitats.

El joc serveix per a què els nens i nenes aprenguin a “relacionar-se” amb objectes, amb persones del seu entorn i, alhora, el joc els facilita que puguin posar en pràctica les seves habilitats tot desenvolupant aquelles que ja han après.

Un cop fetes aquestes consideracions, cal tenir present que hi ha diferents aspectes en els que el joc influeix en el desenvolupament dels infants:

  • L’aspecte motriu on a través de jocs en els que allò que fan els nens hi intervenen la coordinació sensitiva i motora. Són jocs on sobresurt el moviment amb el propi cos, interactuant amb objectes i amb allò que l’envolta. En aquests jocs, els nens descobreixen la seva influencia en l’entorn i on a través del joc també es va fent poc a poc una representació mental del propi cos, cosa que li permet guanyar confiança en sí mateix per tal de continuar descobrint i desenvolupant les pròpies capacitats i habilitats físiques bàsiques .
  • La intel·ligència emocional i social que els permet desenvolupar i conèixer les pròpies emocions per anar aprofundint en sí mateix i així aprendre a gestionar, reconèixer i prendre consciència del què senten cosa que li permetrà establir bones relacions amb els altres i, alhora, aprendre a regular els sentiments, les pròpies emocions i conèixer les dels altres tot aprenent empatia, autocontrol, com reforçar la pròpia autoestima i a fer ús de les habilitats socials cosa que li permetrà abordar la resolució dels problemes o conflictes quotidians.

Deia en Piaget que els nens i les nenes, per adaptar-se de manera intel·ligent a la realitat que els envolta, disposen de dos mecanismes (el d’assimilació i el d’acomodació) que els permeten transformar la realitat segons les seves necessitats per així comprendre-la i adaptar-s’hi millor.

Així doncs, els nens que juguen amb les persones adultes del seu entorn de referència, son nens que se senten observats, escoltats, atesos i estimats cosa que els proporciona la confiança i seguretat  necessària per al seu desenvolupament. 

I ja per acabar, us explico un petit secret!!!                                                                   Si fóssim conscients que quan estan jugant en realitat estan aprenent coses imprescindibles per a la seva vida, voldríem ficar-hi cullerada, els posaríem horaris i objectius, els estimularíem, dirigiríem i renyaríem quan juguen malament, fins i tot els qualificaríem i potser, es diagnosticarien mitja dotzena de trastorns del joc infantil, alguns dels quals tractaríem amb pastilles..

Així doncs, tenir temps per jugar és un dels millors regals que podem oferir als nostres fills i als nens en general.

 

 

 

 

Els hàbits a casa

Els hàbits són pautes i rutines que ajuden als nens a estructurar-se i orientar-se en la seva vida quotidiana. Així, fomenten l’autonomia, ajuden a generar seguretat i augmenten l’autoestima doncs són  oportunitats d’aprenentatge tot afavorint l’adquisició de la noció i estructuració del temps.

Per tot plegat, ja des del seu naixement, pediatres, mestres i educadors, recomanen  motivar-los en l’adquisició de rutines d’alimentació, descans o higiene.

El treball dels hàbits  ha de ser una feina compartida  amb els membres de la família doncs el valor educatiu dels hàbits i activitats (d’ordre, alimentació, higiene o descans) implica la necessitat de programar-ho amb responsabilitat de manera que es pugui afavorir al màxim la participació del nostres fills i, alhora, garantir un bon procés d’aprenentatge i desenvolupament.

Quines són les responsabilitats. Quadre

 

Fer de pares en l’actualitat no és gens fàcil !

Certament, no és una responsabilitat fàcil. En el camí d’anar complint aquesta responsabilitat com a pares, hi ha tot un grapat de circumstàncies que influeixen en les relacions entre pares i fills i en la forma d’educar-los i satisfer les seves necessitats.

En un recent article, llegia unes referències a Gregory Cajina, educador i autor de Rompe tu zona de confort (Planeta, 2013), «Mentre a Alemanya es persegueix que els fills siguin autònoms com més aviat millor, a Espanya molts pares es desviuen, deixen de viure les seves pròpies vides, fent el màxim possible pels seus petits fins que s’adonen -quan els fills arriben als 30 anys- que ja no hi ha manera de treure’ls de casa», comenta aquest expert.

Per a aquest expert, un dels problemes més importants que ens trobem en l’educació dels més petits a Espanya rau en una mal entesa paternitat, el deixar fer. O el què podriem anomenar com supeditar el bon funcionament de la unitat familiar a la no-frustració dels fills o filles cosa que comporta una més que preocupant renúncia al lideratge per part dels pares i les mares. Així, quan els pares i mares no manen, manaran els fills. Manaran els capritxos irracionals generats pel caparró d’un nen que encara no ha madurat en les seves capacitats d’autocontrol i autoregulació i que, tot sigui dit de pas, són elements clau en el desenvolupament estable de la seva intel·ligència emocional.

En aquest sentit, caldria deixar clar el concepte de paternitat (i que els psicòlegs anomenen parentalitat) fent referència a allò que pares i mares fan per a cuidar i educar els seus fills tot desenvolupant alhora la seva socialització. També cal dir que la funció de fer de pares, no depèn de l’estructura familiar, sinó que aquesta, estarà condicionada per les actituds i la forma de relacionar-se entre pares/mares i fills.

Coaching per a pares i mares

Per a buscar solucions a això des de casa Gregory Cajina suggereix l’ús de la tècnica del coaching per part dels pares i mares en l’educació dels fills, sobretot  quan aquests enacara són petits. En aquest sentit, cal recordar que, un dels principis del coaching passa per garantir la pròpia autonomia i presa de decisions de les persones amb les que treballa.

Veiem doncs quatre idees bàsiques del què pot aportar el coaching a l’educació dels infants i joves:

Els pares i les mares (i, en aquests punt també podríem afegir als avis i àvies) han d’assumir que ells i elles són els líders i que els seus fills i filles reflectiran mil·limètricament el seu comportament i, per tant, a calcar-los en els seus fets i en seves paraules.

Per a fomentar la independència dels nostres fills, cal estirar la seva “zona de confort” convidant-los a prendre decisions amb un risc calculat però tenint en compte la seva possibilitat de fracàs. No consisteix a prevenir l’error sinó a aprendre a superar-lo.

Aprendre a celebrar allò que s’aconsegueix i a analitzar el no-assoliment preguntant-se què ha fet (o deixat de fer) que pugui haver incidit en el resultat i què podia haver fer diferent.

Els nens comuniquen moltíssim més que les paraules que verbalitzen. Cal doncs escoltar més del que parlem.. Aparquem el mòbil fins més tard.

Quan els nostres fills sol·licitin ajuda, si és una cosa que poden fer sols, responguem amb un somriure i deixem que ho facin sols. Quan ho aconsegueixi feliciteu-lo molt.

De fet, ser consistent és fonamental. Per als nostres fills, el que diem és la veritat absoluta. Si no complim el què diem, faltem al que prometem, ensenyem tàcitament que no som íntegres.

Parem especial atenció a les pors que inevitablement puguem estar traslladant als nostres fills. Els nadons neixen només amb dues pors bàsiques: al vertigen i al soroll sobtat. La resta són tots apresos per experiència i pels que són transmesos pels seus cuidadors i persones als que han conferit una autoritat. Nosaltres, els pares i mares.

“Els nens difícils” 1

“ELS NENS DIFÍCILS” 1

Ja a l’antiga Grècia els filòsofs i metges varen sentir la necessitat de “classificar” les persones en funció del seu comportament. Amb els anys, diferents estudis psicològics han treballat més a fons en la diferenciació de la tipologia del temperament dels nens i han concretat que el nen “difícil” té algunes característiques fonamentals:

  1. És inquiet. A casa, està contínuament fent trastades! Puja de peus als mobles, sovint salta a sobre els llits o al sofà. Un dels seus jocs preferits és córrer dins de casa pel passadís i sovint xoca contra els mobles o les portes, … Al carrer, té necessitat de saltar i córrer i és capaç de jugar amb qualsevol cosa que troba al seu camí. D’altra banda, no li agraden els viatges en cotxe, vol parar contínuament, sempre té set o gana, o bé una necessitat incontrolable d’anar al lavabo.
  2. Actua impulsivament. Ho vol tot i ràpidament, no té paciència ni suporta haver d’esperar. Sovint actua sense tenir en compte les conseqüències de les seves accions. En les converses o explicacions que se li fan, interromp contínuament, respon fins i tot abans de sentir la pregunta acabada, i les feines de classe estan plenes de paraules tatxades i/o correccions.
  3. No aconsegueix concentrar-se. Ho intenta tot però es cansa aviat, passant d’un joc o una feina a una altre contínuament. Si es proposa alguna cosa, insisteix, suplica i fins i tot ploriqueja fins a obtenir el que vol. No obstant, una vegada que ha aconseguit el seu objectiu, perd l’interès ràpidament i abandona.
  4. Picoteja tot el dia, sempre té gana! Sol saltar-se els àpats i, quan té gana, en té molta i es menja allò que se li dona molt ràpidament. Sovint li costa provar el menjar que no coneix.
  5. És desconfiat i molt primmirat amb les persones que no coneix. No li agraden els jocs nous, els canvis, els trasllats o els desplaçaments, encara que només es limitin als objectes que hi ha al seu espai, taula o habitació.
  6. Li molesta tot. Pot molestar-lo un sorollet dèbil, la roba massa ajustada o el color d’una peça de roba. No suporta certes olors, identificant-les negativament. A l’estiu o a l’hivern, sempre te molta calor o molt fred. Li agrada molt anar descalç, sobretot, a casa.
  7. La manera d’expressar les seves emocions és exagerada. Sempre rondina està insatisfet, enutjat … i si s’enfada, és capaç de tirar-se a terra, pegar, donar puntades de peu, esgarrapar, mossegar o trencar tot el que troba al seu camí. Quan plora, ho fa a llàgrima viva i quan riu, ho fa a cor què vols.

LA TRANSFORMACIÓ

En començar aquesta petita referència esmentava com els psicòlegs han anat treballant per caracteritzar als nens difícils. Després de diversos anys d’investigació, han conclòs que en el decurs de la infància a l’adolescència i a l’edat adulta, aquestes característiques poden transformar-se en qualitats de gran valor quan el nen sigui un adult. Així doncs …

El nen inquiet, atrafegat, extenuant, serà entusiasta, apassionat i enèrgic.

El nen impacient, inconstant, tossut i obstinat, serà decidit, persistent i intuïtiu i ple de recursos.

El nen desconfiat, incòmode, serà encantador, imparcial, compassiu, afectuós.

El nen exagerat, incontrolable i rondinaire, serà afectuós, expressiu i despert i sociable.

Ara bé, per a que aquest canvi sigui així, cal que els pares tinguin més en compte els aspectes positius del nen que els negatius i ésser conscients que la causa/culpa no és dels pares. És una qüestió de temperament i de la manera de mostrar-nos les seves necessitats i la seva sensibilitat tant a flor de pell. La nostra actitud positiva davant les seves reaccions provocarà un canvi en la percepció del què passa i ens ajudarà a entomar-ho amb serenor i positivisme.

S’han acabat les vacances!

Tornem al cole !

Quan comença el mes de setembre és el símptoma de que ja hem acabat les vacances d’estiu i comencem “noves” obligacions i rutines. Probablement, els pares ja heu començat a treballar i, per tant, ja teniu un horari diferent del de vacances. Ja no aneu a dormir tant tard i us lleveu més d’hora. Recordeu la mandra que us va fer el primer dia de tornada a la feina ?

En relació als vostres fills, tenen un doble sentiment. Per un costat la majoria tenen ganes de tornar a l’escola per a retrobar-se amb els amics i companys. Però per un altre, els fa mandra haver-se de llevar d’hora, esmorzar mig adormits i anar a classe (de llengua, de mates o del què toqui). Tenen ganes d’anar a l’escola però, per a passar-ho bé i jugar!

Davant d’aquesta situació, els pares (o avis/àvies si són els que els cuiden) poden ajudar als seus fills o nets a que el retorn a l’escola i a la rutina quotidiana s’agafi amb ganes i no es generin emocions negatives. Us explico una mica com.

Per començar, es important que feu una petita planificació de com seran aquests darrers dies de vacances i com serà l’inici del nou curs escolar tot planificant aquesta tornada a la rutina. Es el primer pas per un bon inici.                                                                                                                                                                        Caldrà també,  “ordenar” els horaris dels vostres fills.                             Comenceu-los a llevar a una hora aproximada a la dels dies de cole.  No patiu per la son! Proposeu-vos que es comencin a llevar cada dia a la mateixa hora. No deixeu que mandregin al llit o al sofà.

Aneu a comprar o féu amb ells petites feines de casa (que us ajudin a fer el llit, a preparar l’esmorzar, …). Xerreu amb ells. Espavileu-los! Això val també per a la resta del dia. Recordeu com és d’important que els vostres fills tinguin petites responsabilitats a casa.

Molt probablement -donades les ganes que teniu que els vostres fills comencin l’escola- ja fa uns dies que heu començat a parlar amb ells de que s’acosta el dia de l’inici de curs. Parleu de com serà el nou curs (amb nova aula, noves mestres, ….). Segurament també heu començat a comprar llibres però encara us queda acabar de comprar petit material escolar. Feu -ho amb ells, encara que us porti algun maldecap a l’hora de triar. Se’l sentirà més seu i el respectarà més.

                                                     Amb els més petits, el més important és que no patiu,                                     que no us angoixeu. Heu triat la millor escola pel vostre fill !!!                                                                                                                              Podeu fer petits jocs a casa. Simuleu una escola -la mestra, els alumnes, les rutines, les feines, els jocs, …- Feu de la tornada a l’escola un joc i feu puzles, dibuixos, canteu i jugueu i quan us assembli bé, sortiu al parc. Serà com sortir al pati de l’escola. Ah! I sobretot, aneu parlant amb el vostre fill o filla de tot allò que esteu fent recordant-li que això també ho farà a l’escola.

D’altra banda, feu-vos a la idea que l’haureu de deixar unes hores a l’escola. Si sou d’aquells pares o mares que us costa deixar al vostre fill a l’escola o us fa pena, recordeu que depèn de vosaltres com ho visqui el vostre fill. Si us veu tristos, es posarà trist. No allargueu la despedida. Si ho normalitzeu, ell també ho viurà amb normalitat. Ara bé, no marxeu mai sense acomiadar-vos d’ell amb un bon petó i una bona abraçada.

Amb els més grans, no tindreu problemes amb el retorn a l’escola però si que haureu d’ajudar als vostres fills a organitzar-se a l’hora de treballar les feines pendents del cole (deures!) o a estudiar. Això no vol dir però que us heu de posar a fer deures o a estudiar amb o per ells. Vosaltres ja vau passar aquesta etapa! Ara són ells els que ho han de fer i vosaltres només heu de tenir un paper secundari i de suport davant les dificultats però no heu de fer els deures, ni portar-los l’agenda ni trucar (o watsapejar-vos) amb altres pares o mares de la classe per a saber quina feina han de fer i per quan. Si ho feu així, no l’esteu ajudant. Li estareu fent part de la seva feina i restant-li part de la seva responsabilitat.

Per ajudar-los a organitzar-se, no calen gaires complicacions: feu que planifiqui l’horari de després de l’escola tenint en compte les activitats extraescolars, la feina del cole, estones d’esbarjo i l’hora d’anar-se’n a dormir. Animeu-lo i responsabilitzeu-lo de l’endreça de l’habitació i de la seva taula de treball i, si d’alguna matèria necessita un suport extra, parleu-ne i planifiqueu dies i horaris, no espereu a que el curs estigui molt avançat.

Finalment, animar-vos a pares i mares a mantenir un contacte quotidià amb les mestres i a refiar-vos de la seva professionalitat. Això us ajudarà a entendre millor el treball que es fa a l’escola i, alhora, a valorar l’esforç dels vostres fills i filles.

Mediació i Coaching Familiar i Educatiu

Sovint pares-mares i fins i tot els avis viuen situacions quotidianes amb els fills o nets que representen un trencaclosques educatiu, tant a casa com a l’escola.

Alhora però, el dia a dia familiar ens brinda la  oportunitat de participar d’un aprenentatge continu. Ara bé, en aquesta convivència cal treballar les pautes educatives des d’una concepció de respecte i tolerància.

És en aquest context de viure i conviure que pot ser de gran ajuda el poder-se preguntar com ho estem fent això de fer de pares.

Les mares, els pares i els avis, som conscients de que representem un model per als nostres fills i filles però cal ésser conscients també de que ens podem equivocar o que, simplement, les estratègies que estem utilitzant no són les adients doncs no ens donen prou bons resultats.

És en aquest punt que la mediació o el coaching pot ajudar a definir pautes educatives i familiars que ajudin a millorar les estratègies o a fer un replantejament dels objectius per tal d’aconseguir uns millors resultats.

Fer de Pares, a través de la mediació o el coaching familiar i educatiu, pot ajudar a analitzar i dibuixar conjuntament una nova estratègia tot acompanyant a pares, avis i fills en les “noves” pautes de convivència.