“A mal viatge, mantes noves”

Primer van ser quinze dies, després ho varen allargar 15 dies més. Ara, ja es parla de què probablement aquest confinament s’allargarà com a mínim fins a finals de maig. És cert que alguns pares i mares ja estan començant a treballar (alguns no han pogut parar en tenir oficis essencials) però el cert és que a tots ens han limitat els desplaçaments i -potser- el que és més important, el contacte social. Som gent mediterrània, ens agrada el contacte i el trobem a faltar quan no el tenim. Més encara si aquesta falta de contacte és imposada per causes greus, com és el cas.

Però diu la dita popular que “A mal viatge, mantes noves”.

En altres temps, de ben segur hauríem desitjat tenir uns dies per poder estar tranquil·lament al sofà, o bevent una cerveseta a la terrassa de casa. I ara, ho tenim però ens costa, se’ns fa pesat i llarg i estem desitjant poder tornar a treballar.

Pensem, comentem (em truquen força pares i mares) i ens comencem a angoixar de com de pesat se’ls hi deu fer als nostres fills i filles. Però, …. com aguanten!!!

Aquesta setmana ja es comença a parlar de com serà aquest darrer trimestre a les escoles i instituts. De com seran les avaluacions, el canvi de curs, el pas a l’institut o, fins i tot, dels exàmens de selectivitat. Maleïdes notes. Les preocupacions respecte al treball escolar se’ns acumulen. No teníem prou mals de cap!!!

Així doncs, quan l’estrès se’ns comença a apoderar comencen a sorgir alteracions de caire emocional. Estrès i emocions que hauríem de ser curosos de no traspassar als nostres fills i filles per no desbordar-los. Així, una bona cuirassa psicològica en allunyarà de la negativitat i ens permetrà (als grans primer, després als fills) adaptar-nos millor a aquesta nova etapa que haurem d’entomar. Una nova etapa que no sabem quan durarà, com ens diran que s’aniran obrint “portes”. Per això es important que no posem fites massa concretes, que en parlem a casa però que alhora d’explicar-ho siguem flexibles amb els nostres plantejaments. Que siguem positius i que confiem en els nostres mecanismes personals, en la nostra capacitat per ser positius davant de la nova realitat que tindrem.

Amb aquesta actitud ensenyarem als nostres fills a gestionar millor els petits problemes quotidians i, fins i tot, aquelles situacions més complicades. Es tracta de tenir una percepció de la nova quotidianitat des d’una òptica més alegre tot visualitzant els entrebancs com a nous reptes. Educar als nostres fills en la capacitat d’adaptació és fonamental en la conformació del pensament en positiu i, això, els afavoreix notablement l’autoestima pròpia i el benestar personal.

Recordem:

No és tant important allò que succeeix sinó allò que pensem del què succeeix. No podem canviar els fets, però si la forma en com ens afecten.

“Nens, adolescència i ansietat”. Eva Millet

Fa just una setmana vaig llegir una entrevista que li varen fer a l’Eva Millet (periodista, escriptora i divulgadora, especialitzada en educació) en la que parlava del seu darrer llibre, “Nens, adolescència i ansietat”. En l’entrevista, Millet posa sobre la taula allò que ella anomena una epidèmia silenciosa, l’ansietat y que afecta de manera important als menors. Com que m’ha semblat molt interessant, us faig un resum d’aquesta entrevista.

Millet comença fent referència a un estudi sobre la Salut Mental a la Infància fet per l’ONG americana Child Mind Institute; en aquest estudi, s’explica que en els últims 10 anys els diagnòstics de trastorns d’ansietat en joves menors de 17 anys han augmentat del 3,5% a l’4,1%. En xifres, impressiona: uns 117 milions de nens i adolescents a tot el món han patit un trastorn d’ansietat. Una altra dada preocupant és que el 80% d’ells no rep tractament. Al nostre país, un 20% dels adolescents espanyols pateix ansietat segons es va posar de manifest en el VI Curs de Salut integral en l’Adolescència, organitzat per la Societat Espanyola de Medicina de l’Adolescència.

L’actual crisi del coronavirus, el confinament i el bombardeig constant d’informació, moltes vegades alarmista, pot influir en els menors i causar-los algun episodi d’ansietat. Per això, cal estar alerta, doncs tot aquest bombardeig i el propi fet d’haver d’estar a casa obligatòriament, fa que allò que senten es tradueixi en una emoció difícil de saber gestionar. Penseu que, si ja és difícil d’explicar per als adults, als nens i nenes o als adolescents i joves, els costa molt més.

“Els més petits no et diran” tinc ansietat, mama ” sinó que ho expressaran d’altres maneres.

Així que hem d’estar alertes, apunta Eva Millet i recomana estar pendents d’alguns senyals amb les que els menors ens poden alertar que estan patint, sense dir-ho expressament:

  • Múltiples i continuades “queixes” de símptomes de petites malalties (mal de cap, de panxa …).
  • Mutisme; complicacions constants i exagerades (tipus “la mare i el pare moriran?, els avis?,…), que a nosaltres ens semblen tonteries però que ells es prenen molt seriosament.
  • Alteracions en els patrons de son i fam.
  • Irascibilitat, oposicionisme, comportaments disruptius.
  • Rebuig a anar a llocs als quals habitualment anaven (un cop hagi acabat el confinament!!!).
  • Bloqueig en situacions acadèmiques o esportives. Desmotivació generalitzada.

En definitiva, tot allò que ens alerti, i que ens faci pensar… “no reconec al meu fill”.

Com pot influir la crisi sanitària que estem vivint en l’ansietat dels menors?

En aquest punt Eva Millet diu que “estem en la tempesta perfecta per a generar ansietat, tant en els nens com en la gent gran: incertesa sanitària, incertesa econòmica, confinament obligatori , ….

L’ansietat és una emoció que sorgeix a partir de la incertesa, quan no sabem què passarà. És el que es desencadena a partir de la por, d’un ensurt: quan veiem una serp verinosa per exemple, ens fa por de que ens mossegui i generem ansietat per les conseqüències d’una possible mossegada (serà molt dolorós? Arribaré a l’hospital? Moriré? Què li passarà a la meva família si moro? …). Doncs aquí el COVID-19 seria la serp, un perill real i les probables conseqüències de la mossegada d’una serp, és a dir, l’ansietat. Per descomptat, els nens i adolescents també poden viure aquest canvi sobtat de vida amb incertesa. Per això els adults, més que mai, hem d’actuar com a tals i guiar-los en aquests moments difícils; tenir infinites dosis de paciència i comprensió i ésser referents.

Quins símptomes haurien d’alertar pares i mares que un menor està patint ansietat?

L’ansietat és una emoció difícil de definir, difusa, fantasmal i complexa i si als adults ja ens costa expressar-la, encara més als nens. Els més petits no et diran ‘tinc ansietat, mare’, sinó que l’expressaran d’altres maneres.E

Com ho podem afrontar?

Ara que la gestió emocional està tant de moda, podem explicar-los què és l’ansietat. Dir-los que és lògic que l’experimentin i ajudar-los a gestionar-la si aquesta es dispara.

Aquesta situació de confinament no és ideal, és clar, perquè una de les maneres de gestionar-la és passejar o tenir més contacte amb la natura, i ara això no ho podem fer. Però afortunadament, hi ha altres maneres: com el joc, el dormir, ajudar a preparar els menjars, fer respiracions, escoltar música, ballar, …

Amb el confinament i les notícies imparables sobre el coronavirus, com podem prevenir que aparegui l’ansietat?

L’ansietat, d’una manera o altra, apareixerà durant aquests dies. Però, en part, la mateixa ansietat que ens produeix haver d’estar tancats a casa, ens ajudarà a no escampar el virus i a acabar amb ell. Aquí doncs, l’ansietat serà una aliada: si no estiguéssim tancats a casa evitant contagiar-nos, estaríem donant voltes pel carrer i ens podríem encomanar. Això no s’acabaria mai.

D’altra banda però, tots els experts en salut mental (i en el sentit comú!) recomanen dosificar les notícies sobre el tema (i més en els nens) i mantenir unes rutines familiars, a més d’una bona higiene corporal i de son.

Com hauríem de informar als nostres fills de manera correcta?

Amb els més petits podem estalviar-nos que escoltin detalls escabrosos i degoteig de morts (no és sobreprotecció, és sentit comú!!!). Amb els adolescents, que s’assabenten de tot, podem comentar les notícies però amb calma i amb visió de futur. Hi ha llum a la fi del túnel !!! Xina ja ha sortit d’aquest mal moment!!!

Compartim, comuniquem i intentem, de tant en tant, veure el got mig ple. Parlem de com aquesta crisi els servirà per posar-se a el dia amb els seus estudis, que trobaran a faltar als seus amics i companys, la importància del paper de les mestres, que s’està reduint la contaminació o que no s’han d’aixecar a les 7 del matí durant uns dies …

No es tracta de ficar-nos en una ceguesa de pensament positiu però sí que, de tant en tant, convé comentar algun aspecte bo d’aquesta situació excepcional.

Nens, adolescència i ansietat. Eva Millet. (Plataforma Editorial). ISBN: 978-84-17622-95-4 Preu: 17,00 €

PEL.LÍCULES CURTES PER AQUESTS DIES A CASA

Ja fa uns dies que estem “tancats” a casa i de ben segur ens hem esforçat a fer activitats que entretinguin als nostres fills a casa. En part, per a que no s’aburreixin però també, per a que ens “deixin una estona tranquils” que també ens ho mereixem!!!

En algún article anterior us he parlat de la importància d’orientar als nostres fills per tal que el seu entreteniment no passi sempre per “les pantalles”. Ara bé, una activitat com aquesta que sabem que és molt atractiva per a ells, si la sabem gestionar bé ens pot ajudar a que aquest entreteniment sigui profitós.

Podem aprofitar per a fer un “petit cinefòrum” proposant-los pel.lícules que ens permetin parlar dels valors que ens transmet el curtmetratge i mantenir converses de temàtiques diverses (l’amistat, la resolució de conflictes, la confiança, l’amistat, la por, ….).

Aquí us deixo un petit llistat, espero que us sigui útil:

For the birds.

Mariza.

Dia i nitEls pops.

El pont.

Cuerdas.

És qüestió d’actitud.

Ara que es parla del coronavirus …., parlem-ne als nens !!!

Aquests dies s’està parlant i molt, de la “nova” malaltia: el coronavirus o Covid19.

Pel seu interès a l’hora de tractar-ho a casa, m’ha semblat interessant parlar-ne una mica al Blog de Fer de Pares  doncs és una qüestió que ara per ara sembla ser que amb mesures higièniques molt simples, podem prevenir emmalaltir per aquest virus.

Intentaré doncs donar pautes molt bàsiques que us ajudin a poder-ho explicar als fills de manera senzilla. Per fer-ho, em recolzaré en dos articles que m’han semblat molt interessants i clarificadors de com abordar-ho a casa amb els vostres fills i filles (al final us poso els link’s).

En un d’aquests articles (el de la Mònica Planas al Diari Ara) es fa referència al programa per a nens Info K del canal Super3 on s’aborda aquesta malaltia tot parlant de la por que poden sentir els nens en sentir-ne a parlar als pares així com als adults o a la tele. A l’Info K, ho feien amb un expert en emocions doncs sovint als nens i joves els costa saber gestionar i assimilar bé el munt d’informació que reben per tots costats. Aquest expert, diferenciava el sentiment de por quan aquesta està justificada per un perill evident o de quan aquest sentiment és irracional i no el saben explicar.

Per això, és important que pares i mares fem un esforç per ser molt didàctics alhora d’explicar-los aquesta malaltia. Parlar-los amb naturalitat dels símptomes de la malaltia i dels consells de prevenció que es recomanen. De ben segur els farà sentir més tranquils i confiats. També els podem parlar de certs conceptes que han escoltat “quarantena, confinament, pandèmia, grip, mascaretes,…”. Si teniu interès, visioneu el programa amb ells i així podreu compartir comentaris!!!

Vegem ara, quins són els consells bàsics que des de l’Hospital de Sant Joan de Déu es donen com a mesures de prevenció per evitar aquesta i altres malalties del nostre entorn:

  • Cal rentar-se sovint les mans amb aigua i sabó o bé amb un gel desinfectant.
  • En estossegar o esternudar, cal tapar-se la boca o el nas amb el colze o amb un mocador.
  • Quan ens adonem que la persona que tenim al costat estossega o esternuda, caldrà apartar-se.
  • Caldrà també evitar tocar-se el ulls, el nas i la boca doncs les mans toquen moltes coses que poden estar brutes o contaminades.
  • També, si tenim una mascota, caldrà ser encara més curós amb les mesures higièniques. Rentar-se les mans després de jugar amb la nostra mascota evitarà possibles contagis ja que el rentat de mans amb sabó és una de les maneres més efectives de prevenir malalties infeccioses.

Els nens són molt propensos a embrutar-se les mans i tocar-se la cara,  la boca, ulls, nas, etc. Si un nen no es renta les mans sovint, pot escampar gèrmens, bé directament sobre altres persones o sobre les superfícies que vagi tocant, facilitant així el contagi a altres nens.

Quan rentar-se les mans?

  • Abans i després de visitar a una persona malalta.
  • Després de mocar-se o tossir.
  • Després d’anar al lavabo.
  • Abans de preparar el menjar.
  • Abans de dinar i servir la taula.
  • Després de jugar a l’aire lliure.

Finalment, és important que mares i pares  facin d’exemple i es rentin les mans freqüentment al costat dels nens, així aprendran com fer-ho i, alhora, adquiriran l’hàbit d’higiene que evita malalties infeccioses.

http://www.super3.cat/infok

https://faros.hsjdbcn.org/ca/articulo/mans-netes-eviten-malalties-salven-vides

https://www.ara.cat/opinio/monica-planas-coronavirus-nens-adults_0_2406959501.html

JORNADES DE PORTES OBERTES A L’ESCOLA: QUINA ESCOLA TRIEM?!

En els propers dies i/o setmanes a la majoria de centres escolars es programen les anomenades jornades de portes obertes que s’organitzen per tal que pares i mares puguin valorar i triar l’escola o institut on voldrien matricular als seus fills i filles. El projecte educatiu i les prioritats i necessitats familiars i del futur alumne també són elements a tenir en compte per prendre la decisió.

No cal dir, que no existeix l’escola perfecta ni ideal, però si s’ha de reconèixer que a la majoria de pares i mares els suposa una preocupació haver d’afrontar aquesta decisió perquè els implica haver de valorar molts factors.

Les famílies assisteixen a les jornades de portes obertes per conèixer els projectes educatius, aspectes pedagògics, el funcionament del centre i les seves instal·lacions. En aquestes visites, és freqüent trobar pares o mares que viuen amb preocupació la decisió de triar escola per als seus fills i filles.

En aquest sentit, i amb la intenció de poder oferir algunes pautes i orientacions alhora de valorar i prendre la decisió més encertada (tot i la meva experiència personal com a mestre i pare de dues filles), m’he volgut assessorar rellegint el què opinen alguns experts. Entre altres, recomanen que la decisió es prengui amb el cor doncs la presentació d’una escola en general és agradable i és fàcil que sembli una bona opció. Amb tot, no hi ha una escola ideal que ho tingui tot ja que aquest tot, canvia en funció dels valors i les expectatives de cada família.

Finalment, també haurem de tenir en compte que en l’elecció de l’escola generalment es poden posar en evidència les desigualtats i diferents oportunitats que viuen les famílies doncs en funció del tipus de família, les seves necessitats i prioritats són diferents i també haurem de tenir en compte que no tothom pot escollir el centre que vol. La situació socioeconòmica o la manca d’accés d’algunes famílies a la informació els impedeix valorar els diversos models pedagògics, cosa que fa que, a la pràctica, no tinguin un ventall de possibilitats tan ampli com el que poden tenir altres famílies.

Aleshores, què pot marcar la diferència i pot ajudar a prendre la decisió?

Algunes orientacions molt generals alhora de triar escola:

  • Parlar i escoltar el parer d’altres persones que ja porten els seus fills en aquesta escola.
  • Triar entre escola pública o concertada. El cost econòmic, com són les quotes de la matrícula, les mensualitats i d’altres.
  • La situació geogràfica del centre, tenint en compte el desplaçament des de l’habitatge o del treball dels pares, mitjançant transport públic, privat o anar a peu.
  • Mirar els espais web de les escoles.
  • Visitar més d’una escola a les jornades de portes obertes.
  • Pensar en tota l’escolaritat del teu fill o filla. Valorar si després dels estudis de Primària o Secundària, podrà estudiar el Batxillerat o Cicles formatius al mateix centre.
  • Posar en una balança les teves preferències i les possibilitats reals d’entrar-hi.
  • És una escola activa que intenta anar millorant?
  • És una escola que no només es preocupa per la qualitat dels continguts, sinó que també ofereix extraescolars, pràctica d’esports, compta amb una AFA o AMPA activa, i les famílies estan implicades.

I ara, algunes orientacions més concretes:

  • Hi ha acompanyament i personalització en l’aprenentatge i està atenta als ritmes de desenvolupament dels alumnes
  • Si al mateix centre, hi anirà algun dels amics ja que pot fer que aquests exerceixin certa influència de decisió.
  • Si s’han de quedar a dinar, conèixer el tipus de menús que serveixen.
  • Si cal, podem concertar una entrevista amb els tutors o equip directiu, després de l’assistència a les jornades, per aclarir dubtes o ampliar la informació rebuda.
  • Deixar de banda els teus prejudicis.
  • Comparar la informació amb els propis criteris i valors.
  • No oblidar que les opinions dels fills alhora d’escollir l’escola també les hem de valorar, a partir de certa edat.
  • Prendre’s temps per decidir i, finalment, fer el que es cregui més convenient.

Un cop tinguem presa la decisió, hauríem de tenir present que encara que ens agradi molt el centre, això no és garantia d’èxit. Per això caldria tenir clar també que la decisió no és ni hauria de ser inamovible. Doncs si més endavant sorgissin problemes i no aconseguim solucionar-los, es pot canviar d’escola.

Així doncs, excepte dels casos en què clarament es vol optar per una línia educativa molt concreta més elitista o que aposta pels idiomes, l’elecció és important que sigui molt emocional, que doni la sensació que quadra amb la vostra família, que us faci sentir còmodes amb l’ambient que hi veieu.

EQF (Entrenador de la Quotidianitat Familiar)

        L’esfera familiar és, ara per ara, un dels espais més fortament associats a la                                                           felicitat, la seguretat, la protecció i l’afecte de les persones.

La família compleix un paper important en la construcció de la personalitat individual; un paper bàsic en el desenvolupament dels infants i joves com per exemple, en la transmissió de models de participació social, en l’amistat i amor o en l’interès cap a l’altre.

L’afectació però d’un dels seus membres, provoca un desequilibri i un patiment en la resta de la família que farà que tots busquin una nova posició on la família o la dinàmica d’aquesta, no és vegi pertorbada o incomodada.

Quan a casa o a l’escola nens i adolescents plantegen certes dificultats que afecten a com se senten, com rendeixen o com es comporten, mares i pares busquen suport si consideren que tot sols no poden afrontar aquestes problemàtiques que plantegen els seus fills.

D’altra banda, els nens o adolescents no expressen les seves dificultats de la mateixa manera que ho fem els adults. És per això que el seu comportament no pot entendre’s separadament del sistema familiar, doncs aquesta conducta influeix en cada persona i en el propi entorn familiar.

La meva experiència em diu que nens i adolescents tenen un gran coneixement sobre qui són i el que els passa però que sovint, la seva manera d’expressar-se no es prou encertada ni ben entesa. Per això, és important que es faci en el context adequat per a que ho puguin expressar i treballar de forma eficaç. Es en aquest punt on hi poden intervenir diferents tipus de professionals i des de diferents enfocs terapèutics.

Ara bé, quan pensem en algun tipus de tractament o teràpia que ens ajudi a l’abordatge d’aquestes situacions que ens incomoden, solem imaginar una sessió individual en la que una persona interactua amb un terapeuta (psicologia, pedagogia,….). Potser també concebem la possibilitat d’una sessió en grup, amb persones diferents amb un mateix tipus de problema. Però hi ha també un tipus d’enfoc -el de la psicologia positiva- que s’aplica sobre el grup familiar en el que es tracten els aspectes conflictius o que generen neguits als membres de la família.

Un nou tipus d’enfoc, el de la psicologia positiva que s’aplica sobre el grup familiar i en el que es tracten els aspectes conflictius o que generen neguits als membres de la família.

L’objectiu és enfortir i dotar de recursos a la família perquè puguin actuar de manera col.laborativa. En aquest enfoc, es tractarà doncs d’identificar primer les dinàmiques negatives i consolidar després, les diverses fortaleses que posseeixen els membres de l’estructura familiar per tal de buscar la manera d’harmonitzar-les i combinar-les de la manera més satisfactòria alimentant les seves qualitats més destacades.

Els seus principis bàsics d’intervenció es sintetitzen de la següent forma:

  • Es dona tanta importància al procés com al resultat.
  • Utilitza les fortaleses i capacitats de la família per assolir i mobilitzar els propis recursos  familiars.
  • Enfoc a les necessitats identificades per la família.
  • Promou l’adquisició de noves habilitats i competències mitjançant tipus específics de conductes de suport i rols.

Els objectius durant les sessions de treball són els següents:

  • Ser un punt de recolzament, acolliment i comprensió per a la família.
  • Treballar per millorar els símptomes que puguin presentar alguns membres de la família.
  • Informar de la valoració dels fills i el pla de treball que es realitza amb el nen/a o adolescent.
  • Transmetre pautes educatives perquè les apliquin amb els fills.
  • Millorar la relació pares-fills.

Reflexió entorn les activitats extraescolars

Ja tenim aquí el final de les vacances i ja estem pensant en la tornada dels nostres fills i filles a l’escola. Alhora, coincidint amb l’inici del nou curs escolar, també pensarem i planificarem -si no ho hem fet ja- en quines activitats extraescolars faran els nostres fills.

Dades del Ministeri d’Educació parlen de que més del 90% dels nens i nenes d’entre 6 i 16 anys faran alguna activitat extraescolar.

Ara bé, què us sembla si fem una petita reflexió entorn les activitats extraescolars:

Mares i pares, cada vegada estem més implicats en la criança dels nostres fills i volem donar-los de tot, especialment activitats productives. Coses que serveixin per a alguna cosa !

Fruit d’aquest interès parental, vivim un esclat d’activitats extraescolars cada vegada més variades, modernes, lúdiques i, sovint, moltes d’elles dirigides als més petits. Així, és freqüent trobar nens i nenes que participen en diverses activitats extraescolars durant la setmana que responen a les “motivacions o interessos” dels pares i mares i, més o menys a les dels fills i filles.

Ara bé, cada vegada hi ha més veus de pedagogs i experts que pensen que l’actual “boom” en la demanda d’activitats extraescolars és exagerat, alhora que adverteixen dels riscos de que els nens i adolescents tinguin agendes plenes sense espais de temps lliure per estar al parc, llegir, descansar o, simplement, avorrir-se.

En aquesta qüestió, els experts insisteixen que és molt important que les activitats extraescolars siguin una via d’alleujament de la càrrega escolar però, alhora, permeti als nens tenir prou temps lliure i estar en família. Per això les activitats després de classe, únicament haurien de substituir hores de sofà, de televisió o consola però mai de convivència familiar o responsabilitats pròpies com ara el treball escolar.

I és que és bàsic saber que un excés d’activitats extraescolars en els nens pot donar lloc a l’anomenat estrès infantil. Aquest es manifesta de diferents maneres com mals de cap, dificultat per agafar el son, falta de gana, cansament… i fins i tot pot repercutir en la impossibilitat d’expressar o controlar els seus sentiments o bé en preocupacions que no corresponen a la seva edat.

D’entre les activitats extraescolars més practicades en destaca especialment l’esport.

És ben cert que cada vegada hi ha més evidències mèdiques que avalen els beneficis de l’esport per a la salut dels més joves. A més, està provat que els nens esportistes tenen major concentració i són més equilibrats emocionalment.

Però també hi ha nens i nenes que no volen fer esport, ¿per què?

La condició de criatura sovint s’associa amb personetes que salten i es mouen sense parar per tot arreu. Però el fet que molts nens i nenes siguin petites baldufes que roden sense parar al nostre voltant, no vol dir que tots els petits siguin d’aquesta manera. Alguns, ja quan són nadons, manifesten un caràcter afable i temperat dins el bressol i fem aquell típic comentari de: “Quin nen més tranquil”.

Són nens que, quan els familiars els agafen i els maregen, encara són capaços de somriure. Aquesta demostració de prematura de calma està directament lligada a la càrrega genètica des de la seva concepció. Així, un infant que hagi nascut en una família en la que els que mare i pare fan molt esport, direm que té una probabilitat alta d’apuntar-se al tren de l’activitat física. Per contra, si el nostre fill o filla ha “caigut” en una família molt aficionada a la música i que no treu el nas al món del moviment corporal, les possibilitats que desenvolupi les capacitats musicals més que no pas les motrius són bastant elevades.

En tot cas, sigui una cosa o l’altra, mai els obligarem a fer un esport o altra activitat de manera premeditada, decidida i instaurada.

Han d’arribar a l’esport o altres activitats a partir dels seus interessos i motivacions, i els adults, en tot cas, el que sí que podem fer és oferir-los experiències a través del joc i de la seva participació en activitats que els ajudin a deixar de banda la Play o la tele, els anirà obrint les portes de l’exercici físic i el plaer emocional.

Estiu, vacances i fills

Les vacances són moments per viure en família, per compartir experiències, per gaudir i divertir-se. Pero les vacances, també haurien de permetre el descans tant dels pares com dels fills. El que esgota és pensar en tot i en tots!

Són poc més de vuitanta dies de vacances que poden arribar a donar per a molt però que sovint demanen moltes “habilitats” per part de les famílies per a poder-los gestionar.

Si fem memòria recordarem que fa uns anys -quan nosaltres érem petits- les vacances d’estiu dels que anaven a escola-institut, consistien en descansar i jugar al carrer, la platja o a la muntanya amb els amics, fent activitats no programades com anar en bicicleta, nedar, fer petites excursions i altres coses que sorgien amb molta improvisació i sense massa planificació. Actualment  com que  estan acostumats a fer, ells i nosaltres, moltes activitats extraescolars durant el curs, molts pares i mares pensem que si no tenen coses programades per fer a l’estiu, s’avorriran.

Davant el desig de molts pares i mares de treure profit de l’estiu, psicòlegs i pedagogs accentuen el necessari equilibri entre descans i estimulació dels menors i adolescents.

El més important és que nens i adolescents puguin anar sumant experiències diferents (Jaume Cela, escriptor, pedagog i mestre, ara jubilat).

Les vacances són una oportunitat per intentar millorar la comunicació i les relacions familiars. El fet d’avorrir-nos o estar sense fer activitats massa organitzades, ens servirà per desconnectar de les rutines i activar la nostra imaginació fent coses més creatives, com manualitats, fer jocs a l’aire lliure, participar en jocs de taula amb amics i familiars o d’altres activitats que no tenim temps de fer durant el curs.

Quines activitats haurien de fer durant les vacances?

Haurien de ser diferents de les de la resta de l’any, i això també inclou, com us deia, aprendre a estar avorrits, sense fer res especial. Alhora, s’aconsella que la col·laboració i participació dels pares. Com a exemple, podrien ser activitats com fer sortides familiars en bicicleta, caminades, cuinar algun plat que triïn els nens o passar una tarda gaudint d’un joc de taula. L’objectiu és que pares i mares hi participin i incentivin activitats a l’aire lliure, la comunicació persona a persona i fins i tot l’interès per àmbits més desconeguts per als fills.

Rutines i deures

Un altre gran dubte dels pares a l’hora de gestionar les vacances dels fills és si cal mantenir les rutines o és més recomanable ser flexible. La clau és l’equilibri. És important deixar clars els límits que es posen als nens evitant directrius d’autoritat. Establir rutines repartint el temps i elogiant i reforçant-lo quan respecta els contextos regulats i, alhora, cal que tingui moltes estones de llibertat que li permetin divertir-se al seu aire, fomentant la seva pròpia imaginació i creativitat.

I els deures? N’han de fer? Depèn de cada nen i del missatge que els pares vulguin transmetre. Si volem que noti que ens sentim orgullosos del seu esforç durant el curs, l’actitud més coherent és deixar-los gaudir de les vacances sense haver d’estudiar; però, si considerem que no ha acomplert les seves responsabilitats, s’hauran d’incorporar estones d’estudi en la seva rutina.

L’educació emocional a la família

En les últimes dues dècades les administracions educatives han impulsat diferents canvis curriculars que veient-ne els resultats, no han contribuït a la millora dels resultats dels alumnes als que anaven dirigits. A més, bona part dels estudis oficials, des l’Eurostat fins a l’Informe PISA, posen de manifest les grans mancances dels programes educatius a Espanya i a Catalunya.

D’altra banda, es comenta amb molta força que Finlàndia té –potser- el millor sistema educatiu del món. Un sistema educatiu en el que no es promou que els aprenentatges dels alumnes es dirigeixin a obtenir la millor “qualificació” o a ser més brillant que un altre company. Per contra, a Finlàndia, el seu mètode d’educatiu pretén enfortir l’estabilitat emocional, la seguretat en ell mateix i, per tant, potenciant l’autoconeixement.

El treball de les emocions d’un temps cap aquí, ha anat adquirint importància tant en l’àmbit de la psicologia com en l’educatiu fins al punt de convertir-se en un objectiu educatiu indispensable: l’aprenentatge d’habilitats emocionals.

Fruit d’aquest treball s’han aconseguit resultats positius en aspectes tan importants com el descens de comportaments agressius a casa o a l’escola, menor consum d’alcohol i tabac, i un menor percentatge de conductes autodestructives i antisocials.

Si hi ha un entorn on és imprescindible que es doni el desenvolupament de competències emocionals, aquest és el de la família. Els llaços emocionals tant forts que es desenvolupen entre pares i fills, fa necessari que uns i altres puguin aprendre a ser emocionalment intel·ligents. La família és doncs, el laboratori fonamental i natural per al desenvolupament integral d’una persona, també en la part emocional.

El concepte d’intel·ligència emocional es defineix com l’habilitat de canalitzar els sentiments i emocions, saber-los discriminar entre ells i utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions per poder prendre decisions intel·ligents.

La intel·ligència emocional doncs, implica conèixer les nostres emocions i pensar sobre el que sentim per tal de controlar els nostres impulsos i, alhora, ser capaços de gestionar-les adequadament i així aconseguir els nostres objectius.

Reconèixer les emocions dels altres ens permetrà gestionar positivament les nostres relacions socials. Aquesta capacitat per a reconèixer, comprendre i connectar amb les emocions alienes permet comprendre no només el punt de vista dels altres, sinó l’emoció des de la qual viuen allò que passa.

Tant si ho volem com si no, tot el que fem o el que no fem els pares té un impacte en el creixement emocional dels nostres fills i filles. La tendència educativa familiar majoritària és que els pares i les mares reproduïm el que hem viscut encara que no ens hagi agradat gaire. Ara bé, els infants aprenen per modelatge i nosaltres, les mares i els pares, som el seu model. Per això és tan important vetllar pel nostre món emocional com a pares i mares referents familiars dels nostres fills i filles.

Eduquem tal com hem estat educats pels nostres pares, avis i mestres sense sotmetre a judici allò que hem rebut

Una de les coses que més pressió exerceix sobre els fills en la seva etapa escolar són les expectatives dels pares respecte al seu futur, potser perquè desitgen que arribin a objectius que ells no van aconseguir.

Eduquem tal com hem estat educats pels nostres pares, avis i mestres sense sotmetre a judici el rebut. Tant si ho volem com si no, tot el que fem o el que no fem els pares té un impacte en el creixement emocional dels nostres fills i filles. La tendència educativa familiar majoritària és que els pares i les mares reproduïm el que hem viscut encara que no ens hagi agradat gaire. Ara bé, els infants aprenen per modelatge i nosaltres, les mares i els pares, som el seu model. Per això és tan important vetllar pel nostre món emocional com a pares i mares referents familiars dels nostres fills i filles.

No hi ha receptes màgiques ni solucions de manual. No hi ha un “interruptor” que podem pitjar quan alguna cosa no funciona bé. Tan sols observació, escolta, intuïció, diàleg i preguntes que serveixen perquè els progenitors trobin la solució als seus conflictes per ells mateixos.

Perquè el primer que han de tenir en compte els pares a l’hora d’abordar l’educació dels seus fills és que ells mateixos tenen una bona part de la responsabilitat del que els passa i que disposen dels recursos necessaris per canviar la seva realitat i aconseguir els objectius que es proposen.

Quan una mare o un pare tenen un problema amb el seu fill o filla, solen pensar que la causa del conflicte es troba en el nen. Però quan a través del coaching comencem a valorar les actituds i comportaments que tenen amb ell, ens adonem que la causa del conflicte, moltes vegades, és l’enfocament que la mare o el pare donen a l’educació dels seus fills.

El coaching familiar és una eina que ens permet analitzar la situació que genera neguits, abordar-la des d’una altre perspectiva i descobrir les pròpies potencialitats dels membres de la família (pares i fills).

Fills de disseny & Hiperpaternitat

En aquest sant Jordi, es vendran milers de llibres. Uns seran d’entreteniment, altres d’autoajuda i de ben segur que n’hi haurà un bon grapat que compraran mares i pares que volen millorar en les seves habilitats en la criança i educació dels seus fills.

En aquests llibres-manual, sovint uns autors contradiuen les tesis exposades per altres o bé les copien i refregeixen. “Hi ha mercat”. Un mercat triomfa quan canalitza un desig, i aquests continguts, presentats com a coneixement científic, et diuen que el teu fill pot ser exactament com tu vulguis i que per aconseguir-ho, només cal motivar-los, guiar-los, modelar-los.

Mites educatius que posen molt nerviosos els pares

Eva Millet, periodista i autora del llibre “Hiperpaternidad”, ens explica com el fill és el gran projecte vital», és l’obra mestra a la que hi dedicarem tot el nostre esforç.

Un d’ells és que el nen neix amb el cervell en blanc i aprèn com una esponja. Aquesta premissa és una mina!!! Tot està per fer i els pares poden modelar/dissenyar els fills al seu gust. Però, que el cervell neixi d’aquesta manera no implica que puguem omplir-lo del que vulguem ni triar l’ordre i el gust amb que els nostres petits guiaran la seva atenció.

Els nens -contra el que es creia anys enrere- són selectors nats d’informació, i per tant, neixen amb un mecanisme natural d’aprenentatge. El psicòleg Álvaro Bilbao ho sintetitza explicant que un nadó quan neix, té gairebé tots els cent mil milions de neurones que tindrà quan sigui adult. Ara bé, la principal diferència entre el cervell d’un nen i el d’un adult són els trilions de connexions que hauran fet entre si, i que, al final, constitueixen l’aprenentatge i l’experiència que anirà adquirint.

Un altre mite és que han d’aprendre molt i aviat!!! És el moment en què el nen ha d’aprendre música, idiomes, practicar algun esport que el faci estar sà, … Ha de ser un crac !!!

La hiperpaternitat va lligada a la hiperocupació, a la que Eva Millet anomena agendes de ministre: els estem posant a fer extraescolars molt precoçment i a fer-ne moltes. Estem menystenint el patrimoni més valuós de la infància, el temps per jugar. I és que com diu Eva Millet, la hiperpaternitat veu el joc com una pèrdua de temps, un temps importantíssim per al seu desenvolupament i que a més, és un dret reconegut per les Nacions Unides.

Hi ha una tensió entre el desig patern de crear un món innocu per als seus fills, sense friccions, allunyat de tota possibilitat de dolor i adaptat plenament a la seva sensibilitat (a la sensibilitat que ells tracten de dissenyar) i el món real, extern, escolar. Fan valer interessadament allò que: tots els nens són especials i cal protegir la singularitat del nen.

La hiperpaternitat és marcatge, hiperprotecció, submissió als desitjos del nen, intromissions a l’escola, individualització, aïllament …

Millet ho atribueix, entre altres coses, al moment hipercapitalista que vivim: ja no prenem un cafè, prenem un cafè moca o amb llet de civada o estèvia. I això mateix, també succeeix amb la criança dels fills. L’excés d’oferta sumada al perfeccionisme dels progenitors produeix el factor de la incertesa.

Excés Oferta + Perfeccionisme Progenitor = Factor Incertesa   (EO+PP=FI)

És així com hi ha mil mètodes, llibres i fins i tot una universitat sobre la criança dels fills. Tots amb aquesta idea subliminal: que el que tu facis marcarà al teu fill i serà fonamental per a que triomfi o no.

I què és doncs la hiperpaternitat?

És un sistema de criança basat en una atenció excessiva als fills. El nen més que mai és el rei de casa, sap que se li dona tot. I els pares estan supeditats als desitjos dels infants.

Els hiperpares resolen sistemàticament coses que els fills podrien fer per ells mateixos i fins i tot s’anticipen als seus problemes, el que provoca un cert estrès familiar.

Es fa amb bona intenció, però amb aquest gest ens estem carregant el procés d’adquisició d’autonomia dels fills. Els estem dient que ells no poden.

D’altra banda, avui els nostres fills i filles s’han convertit en “intocables”. Ningú pot dir res del nostre fill, és intocable, i el pare o mare són el seu escorta. I com a tal, protegeixen els fills de totes les pors. És així com es maquillen i oculten pors.

Com a pares no els hem de sobre protegir, sinó ajudar-los a saber enfrontar a aquestes pors. Exercir una paternitat més relaxada deixant-los més al seu aire i confiar més en ells i les seves habilitats. Una criança en la que predomini més el sentit comú i l’adquisició de responsabilitats.

  • Eva Millet, periodista i autora del llibre “Hiperpaternidad” i Alvaro Bilbao,  Neuropsicòleg, conferenciant i divulgador són autors de diverses publicacions que poden donar-nos més informació.