L’educació emocional a la família

En les últimes dues dècades les administracions educatives han impulsat diferents canvis curriculars que veient-ne els resultats, no han contribuït a la millora dels resultats dels alumnes als que anaven dirigits. A més, bona part dels estudis oficials, des l’Eurostat fins a l’Informe PISA, posen de manifest les grans mancances dels programes educatius a Espanya i a Catalunya.

D’altra banda, es comenta amb molta força que Finlàndia té –potser- el millor sistema educatiu del món. Un sistema educatiu en el que no es promou que els aprenentatges dels alumnes es dirigeixin a obtenir la millor “qualificació” o a ser més brillant que un altre company. Per contra, a Finlàndia, el seu mètode d’educatiu pretén enfortir l’estabilitat emocional, la seguretat en ell mateix i, per tant, potenciant l’autoconeixement.

El treball de les emocions d’un temps cap aquí, ha anat adquirint importància tant en l’àmbit de la psicologia com en l’educatiu fins al punt de convertir-se en un objectiu educatiu indispensable: l’aprenentatge d’habilitats emocionals.

Fruit d’aquest treball s’han aconseguit resultats positius en aspectes tan importants com el descens de comportaments agressius a casa o a l’escola, menor consum d’alcohol i tabac, i un menor percentatge de conductes autodestructives i antisocials.

Si hi ha un entorn on és imprescindible que es doni el desenvolupament de competències emocionals, aquest és el de la família. Els llaços emocionals tant forts que es desenvolupen entre pares i fills, fa necessari que uns i altres puguin aprendre a ser emocionalment intel·ligents. La família és doncs, el laboratori fonamental i natural per al desenvolupament integral d’una persona, també en la part emocional.

El concepte d’intel·ligència emocional es defineix com l’habilitat de canalitzar els sentiments i emocions, saber-los discriminar entre ells i utilitzar aquests coneixements per dirigir els propis pensaments i accions per poder prendre decisions intel·ligents.

La intel·ligència emocional doncs, implica conèixer les nostres emocions i pensar sobre el que sentim per tal de controlar els nostres impulsos i, alhora, ser capaços de gestionar-les adequadament i així aconseguir els nostres objectius.

Reconèixer les emocions dels altres ens permetrà gestionar positivament les nostres relacions socials. Aquesta capacitat per a reconèixer, comprendre i connectar amb les emocions alienes permet comprendre no només el punt de vista dels altres, sinó l’emoció des de la qual viuen allò que passa.

Tant si ho volem com si no, tot el que fem o el que no fem els pares té un impacte en el creixement emocional dels nostres fills i filles. La tendència educativa familiar majoritària és que els pares i les mares reproduïm el que hem viscut encara que no ens hagi agradat gaire. Ara bé, els infants aprenen per modelatge i nosaltres, les mares i els pares, som el seu model. Per això és tan important vetllar pel nostre món emocional com a pares i mares referents familiars dels nostres fills i filles.

Eduquem tal com hem estat educats pels nostres pares, avis i mestres sense sotmetre a judici allò que hem rebut

Una de les coses que més pressió exerceix sobre els fills en la seva etapa escolar són les expectatives dels pares respecte al seu futur, potser perquè desitgen que arribin a objectius que ells no van aconseguir.

Eduquem tal com hem estat educats pels nostres pares, avis i mestres sense sotmetre a judici el rebut. Tant si ho volem com si no, tot el que fem o el que no fem els pares té un impacte en el creixement emocional dels nostres fills i filles. La tendència educativa familiar majoritària és que els pares i les mares reproduïm el que hem viscut encara que no ens hagi agradat gaire. Ara bé, els infants aprenen per modelatge i nosaltres, les mares i els pares, som el seu model. Per això és tan important vetllar pel nostre món emocional com a pares i mares referents familiars dels nostres fills i filles.

No hi ha receptes màgiques ni solucions de manual. No hi ha un “interruptor” que podem pitjar quan alguna cosa no funciona bé. Tan sols observació, escolta, intuïció, diàleg i preguntes que serveixen perquè els progenitors trobin la solució als seus conflictes per ells mateixos.

Perquè el primer que han de tenir en compte els pares a l’hora d’abordar l’educació dels seus fills és que ells mateixos tenen una bona part de la responsabilitat del que els passa i que disposen dels recursos necessaris per canviar la seva realitat i aconseguir els objectius que es proposen.

Quan una mare o un pare tenen un problema amb el seu fill o filla, solen pensar que la causa del conflicte es troba en el nen. Però quan a través del coaching comencem a valorar les actituds i comportaments que tenen amb ell, ens adonem que la causa del conflicte, moltes vegades, és l’enfocament que la mare o el pare donen a l’educació dels seus fills.

El coaching familiar és una eina que ens permet analitzar la situació que genera neguits, abordar-la des d’una altre perspectiva i descobrir les pròpies potencialitats dels membres de la família (pares i fills).