Fills de disseny & Hiperpaternitat

En aquest sant Jordi, es vendran milers de llibres. Uns seran d’entreteniment, altres d’autoajuda i de ben segur que n’hi haurà un bon grapat que compraran mares i pares que volen millorar en les seves habilitats en la criança i educació dels seus fills.

En aquests llibres-manual, sovint uns autors contradiuen les tesis exposades per altres o bé les copien i refregeixen. “Hi ha mercat”. Un mercat triomfa quan canalitza un desig, i aquests continguts, presentats com a coneixement científic, et diuen que el teu fill pot ser exactament com tu vulguis i que per aconseguir-ho, només cal motivar-los, guiar-los, modelar-los.

Mites educatius que posen molt nerviosos els pares

Eva Millet, periodista i autora del llibre “Hiperpaternidad”, ens explica com el fill és el gran projecte vital», és l’obra mestra a la que hi dedicarem tot el nostre esforç.

Un d’ells és que el nen neix amb el cervell en blanc i aprèn com una esponja. Aquesta premissa és una mina!!! Tot està per fer i els pares poden modelar/dissenyar els fills al seu gust. Però, que el cervell neixi d’aquesta manera no implica que puguem omplir-lo del que vulguem ni triar l’ordre i el gust amb que els nostres petits guiaran la seva atenció.

Els nens -contra el que es creia anys enrere- són selectors nats d’informació, i per tant, neixen amb un mecanisme natural d’aprenentatge. El psicòleg Álvaro Bilbao ho sintetitza explicant que un nadó quan neix, té gairebé tots els cent mil milions de neurones que tindrà quan sigui adult. Ara bé, la principal diferència entre el cervell d’un nen i el d’un adult són els trilions de connexions que hauran fet entre si, i que, al final, constitueixen l’aprenentatge i l’experiència que anirà adquirint.

Un altre mite és que han d’aprendre molt i aviat!!! És el moment en què el nen ha d’aprendre música, idiomes, practicar algun esport que el faci estar sà, … Ha de ser un crac !!!

La hiperpaternitat va lligada a la hiperocupació, a la que Eva Millet anomena agendes de ministre: els estem posant a fer extraescolars molt precoçment i a fer-ne moltes. Estem menystenint el patrimoni més valuós de la infància, el temps per jugar. I és que com diu Eva Millet, la hiperpaternitat veu el joc com una pèrdua de temps, un temps importantíssim per al seu desenvolupament i que a més, és un dret reconegut per les Nacions Unides.

Hi ha una tensió entre el desig patern de crear un món innocu per als seus fills, sense friccions, allunyat de tota possibilitat de dolor i adaptat plenament a la seva sensibilitat (a la sensibilitat que ells tracten de dissenyar) i el món real, extern, escolar. Fan valer interessadament allò que: tots els nens són especials i cal protegir la singularitat del nen.

La hiperpaternitat és marcatge, hiperprotecció, submissió als desitjos del nen, intromissions a l’escola, individualització, aïllament …

Millet ho atribueix, entre altres coses, al moment hipercapitalista que vivim: ja no prenem un cafè, prenem un cafè moca o amb llet de civada o estèvia. I això mateix, també succeeix amb la criança dels fills. L’excés d’oferta sumada al perfeccionisme dels progenitors produeix el factor de la incertesa.

Excés Oferta + Perfeccionisme Progenitor = Factor Incertesa   (EO+PP=FI)

És així com hi ha mil mètodes, llibres i fins i tot una universitat sobre la criança dels fills. Tots amb aquesta idea subliminal: que el que tu facis marcarà al teu fill i serà fonamental per a que triomfi o no.

I què és doncs la hiperpaternitat?

És un sistema de criança basat en una atenció excessiva als fills. El nen més que mai és el rei de casa, sap que se li dona tot. I els pares estan supeditats als desitjos dels infants.

Els hiperpares resolen sistemàticament coses que els fills podrien fer per ells mateixos i fins i tot s’anticipen als seus problemes, el que provoca un cert estrès familiar.

Es fa amb bona intenció, però amb aquest gest ens estem carregant el procés d’adquisició d’autonomia dels fills. Els estem dient que ells no poden.

D’altra banda, avui els nostres fills i filles s’han convertit en “intocables”. Ningú pot dir res del nostre fill, és intocable, i el pare o mare són el seu escorta. I com a tal, protegeixen els fills de totes les pors. És així com es maquillen i oculten pors.

Com a pares no els hem de sobre protegir, sinó ajudar-los a saber enfrontar a aquestes pors. Exercir una paternitat més relaxada deixant-los més al seu aire i confiar més en ells i les seves habilitats. Una criança en la que predomini més el sentit comú i l’adquisició de responsabilitats.

  • Eva Millet, periodista i autora del llibre “Hiperpaternidad” i Alvaro Bilbao,  Neuropsicòleg, conferenciant i divulgador són autors de diverses publicacions que poden donar-nos més informació.