La millor joguina mai inventada: les pessigolles

Sovint les mares i els pares ens trenquem el cap pensant en jocs i joguines que distreguin als nostres fills. Busquem algun tipus de joc que els permeti estar entretinguts i puguin jugar (si pot ser, sense que ens enredin a nosaltres!).

Però hi ha un joc, una joguina amb la que no hi pensem massa i que no només pot entretenir-nos una estona sinó que a més i sobretot, ens pot permetre un contacte físic afectuós que ens aportarà una immensa alegria amb una forta dosi d’afecte.

Les pessigolles

Des que van aparèixer fa milions d’anys, les pessigolles es van convertir en la més fantàstica de les joguines que hi ha i en una estratègia excel·lent per relacionar-se amb els nostres propers.

Ja sigui amb els fills, la parella o algun amic o amiga, fer pessigolles a una persona també és una manera de mostrar-li el nostre afecte.

En el joc de fer pessigolles, també s’alliberen tensions al sentir-les, ja que el riure que ens provoquen té aquesta funció. El riure de les pessigolles és especial, una mica nerviós i convuls on el factor sorpresa és fonamental en la sensació final. Fins i tot, hi ha persones que abans de ser tocades ja tenen pessigolles (jo en soc un d’ells!!!).

Amb tot, les pessigolles són un fenomen curiosament dual: a la majoria ens diverteix fer-les a altres però,  “com odiem” rebre-les.

Curiosament l’efecte de les pessigolles, només es produeix per contacte físic amb altres persones. Són les que es fan entre amics quan juguen, les parelles, o també entre una mare i els seus fills. En algunes parts del cos és més fàcil provocar-ne, però es poden fer en diversos indrets del cos. En rebre-les, ens fan riure molt, sense control, i en gaudim des que som nadons.

De pessigolles però, un no se’n pot fer a si mateix. Necessitem almenys un company. Això vol dir que la seva funció és reforçar les relacions amb altres mitjançant el plaer i l’alegria que produeixen.

La neurociència de les pessigolles

Les primeres pessigolles, ens les fan la mare o el pare, però aquesta felicitat que ens generen fa que les utilitzem en altres relacions socials ja des de ben petits, especialment entre amics.

D’altra banda, el llenguatge corporal que s’observa durant una sessió de pessigolles es correspon amb postures defensives, de manera que també ens ajuden a entrenar habilitats davant un possible atac, ja que protegim àrees vulnerables del nostre cos com els costats, on hi ha òrgans corporals importants, el coll o les plantes dels peus.

No obstant això, el fet de tenir pessigolles és un efecte col·lateral provocat per l’habilitat del nostre cervell per predir el futur. Igual que podem dir que els pulmons serveixen per respirar, podem pensar en les funcions que té el cervell en els humans. Així, entre altres funcions el cervell està encarregat d’interpretar la informació que ens arriba de l’exterior tot coordinant el cos per respondre en conseqüència. Explicat d’una altra manera, la principal funció del cervell és doncs detectar perills i allunyar-nos d’ells (o acostar-nos a estímuls positius).

Diuen que, un dels majors èxits del cervell és la seva capacitat de predir el futur per detectar perills. Així, si veiem un puny movent-se cap a la nostra cara som capaços de predir la seva direcció i, si tenim reflexos, aconseguir esquivar-lo. Aquest cicle de predicció i correcció que fa el nostre cervell, és usat per a cada acció de la nostra vida diària, des de caminar fins a omplir un got d’aigua.

Penseu per exemple, en l’acte banal d’omplir un got d’aigua. Requereix una sèrie de prediccions per part del nostre cervell. Si fallem, l’aigua es vessarà. Per tant, la capacitat del cervell per poder predir alguna cosa, ens aporta seguretat (https://www.youtube.com/watch?v=K7_0mTfbX-U)

Per contra, les pessigolles segueixen un procés diferent. Per fer pessigolles hem de tocar una zona sensible del cos i fer carícies ràpides i impredictibles. En fer-ho, el cervell intenta generar prediccions sobre quin serà el proper moviment dels dits de qui ens fa pessigolles. Amb tot, aquestes prediccions fallen contínuament el que ens provocarà un estat de nerviosisme i agitació que en la majoria dels casos explota amb un riure nerviós.

D’altra banda, no podem fer-nos pessigolles a nosaltres mateixos ja que en ser nosaltres els que generem el moviment dels dits, podem predir allò que farem sense cap problema.

Finalment, acabaré amb una curiositat. Investigacions fetes pel doctor Jaak Pankseep[1] van demostrar que sessions diàries de pessigolles, disminuïen les hormones implicades en l’estrès. Les pessigolles per tant, a més d’una dosi important d’afecte que ens aporta una immensa alegria poden ser un excel·lent mecanisme desestressant.


Apa doncs, mans a punt. Busqueu petits moments 
per a fer-vos pessigolles amb els vostres fills!

 


 

[1] Psicòleg, psicobiòleg i neurocientífic d’origen estonià i que estudià els efectes de les pessigolles  i establí el terme de “neurociència afectiva” dins la branca científica que estudia els mecanismes neuronals de les emocions.