L’acompanyament del dol en nens i adolescents

En els darrers mesos he estat formant-me per a millorar els meus coneixements i estratègies d’acompanyament del dol en nens i adolescents. Ha estat una formació que feia temps que tenia ganes de fer i que enguany m’hi he pogut dedicar.

Aprofito doncs la web de Fer de Pares   per a explicar-vos la importància de tractar aquest tema “tabú” amb nens i adolescents, però també us trasllado la consideració sobre la importància de poder-nos anticipar i tractar amb normalitat el fet de la vida i la mort i del dol en la pèrdua dins l’entorn familiar i a l’escola.

Què és doncs el dol?

El dol és un procés natural, universal i d’adaptació a una pèrdua, al trencament d’un vincle. Els nens/es i adolescents (igual que els adults) poden viure situacions com la separació dels pares, un canvi de domicili, el trencament d’una amistat, la mort d’un familiar, … Ara bé, cadascú viu aquests processos segons les seves necessitats i estat emocional. Per això, cada nen/adolescent/ persona, pot necessitar més o menys temps o un tipus d’acompanyament determinat segons l’impacte que li produeixi la pèrdua.

Avui, us parlaré del dol per la mort doncs és una experiència trista que sovint volem evitar als nostres fills i filles perquè -erròniament- els volem protegir negant-li així la possibilitat de compartir el dol amb els seus familiars i amics més propers. A més, no li evitem el patiment, el que hauríem de fer és implicar el nen en el procés de dol tenint en compte la seva edat i, per tant, les seves necessitats.

Als adults ens costa afrontar-lo i no sempre sabem acompanyar els fills en el seu procés de dol.

En cas de dol per pèrdua o, en cas de tenir un familiar molt proper al nen/nena caldrà plantejar-se fer-li un acompanyament que l’ajudi a poder gestionar sense patiment aquesta nova vivència emocional. En aquest sentit, caldrà estar alerta de quines poden ser les reaccions del nen/a:

Sovint ens manquen eines per afrontar les pròpies pèrdues però també per acompanyar altres persones que les pateixen, sobretot si és un nen o un adolescent. Així, davant d’una malaltia greu d’un familiar o d’una pèrdua, caldrà ésser molt empàtics per tal de poder parlar-ne amb tranquil·litat i serenor.

En aquest sentit, prendrà valor la diversitat d’emocions amb les que el nen es trobarà (mare-angoixa, pare-autodomini, companys d’escola-solidaritat, mestres-acompanyament, …). És per això que caldrà parlar-ne amb el nen (a casa i a l’escola). Parlar-ne amb coherència, sense mentides, amb molt respecte pels sentiments i les emocions que pugui sentir/manifestar i deixant que les emocions dels pares també siguin visibles davant el nen. El farem adonar de la irreversibilitat i universalitat de la mort i li explicarem com s’interromp el batec del cor i tot el què comporta per la vida. El motivarem per a que pregunti i repregunti tot els dubtes que pugui tenir responent amb serenor i temps per a que expressi les emocions i sentiments.

A nivell de pautes, crec que es recomanable establir-les de manera compartida, amb els pares. En l’acompanyament en el dol, hem de cercar amb els pares com fer l’aproximació al nen de la millor manera. Per això, haurem de preguntar per qüestions rutinàries com els hàbits i les variacions que s’hagin produït, per canvis en l’alimentació, el dormir el joc i el seu comportament a casa i a l’escola i en l’entorn familiar proper si hi ha una relació quotidiana. Es tracta, no només d’obtenir informació de com ho viu o com li parlarem al nen, sinó de crear un clima de confiança, serenor i comunicació que ajudi a gestionar el dol de la pèrdua.

També haurem de parlar amb els pares de la importància que per al nen pot tenir l’enfoc i la vivència que es faci al centre educatiu, amb els companys i amb els mestres. L’elaboració del dol col·lectiu és un repte per a les comunitats educatives: afrontar la mort, acompanyar les pèrdues, facilitar el dol i preparar un comiat té una dimensió emocional molt àmplia en què es barregen pors, dubtes i certeses de tots els membres de la comunitat.

D’altra banda, tot pot ser més fàcil si manifestem afecte, si facilitem els records i l’escoltem amb un llenguatge senzill i adequat a la seva edat i amb el màxim respecte a les  seves necessitats de tant de solitud com de participació en els rituals d’acomiadament.

A vegades en aquestes situacions de neguit, es diuen coses que no sempre son encertades i que poden tenir una repercussió negativa en qui els reb i que, a més, no ajuden a apaivagar el dolor de qui el pateix.

 

 

 

 

 

Us adjunto aquí un parell d'enllaços on es parla de com afrontar la pèrdua d'una mascota:

https://www.ara.cat/estiu/mort-mascota_0_1624637529.html

https://www.vilaweb.cat/noticies/laltre-adeu-acomiadar-se-duna-mascota/