Fer de pares en l’actualitat no és gens fàcil !

Certament, no és una responsabilitat fàcil. En el camí d’anar complint aquesta responsabilitat com a pares, hi ha tot un grapat de circumstàncies que influeixen en les relacions entre pares i fills i en la forma d’educar-los i satisfer les seves necessitats.

En un recent article, llegia unes referències a Gregory Cajina, educador i autor de Rompe tu zona de confort (Planeta, 2013), «Mentre a Alemanya es persegueix que els fills siguin autònoms com més aviat millor, a Espanya molts pares es desviuen, deixen de viure les seves pròpies vides, fent el màxim possible pels seus petits fins que s’adonen -quan els fills arriben als 30 anys- que ja no hi ha manera de treure’ls de casa», comenta aquest expert.

Per a aquest expert, un dels problemes més importants que ens trobem en l’educació dels més petits a Espanya rau en una mal entesa paternitat, el deixar fer. O el què podriem anomenar com supeditar el bon funcionament de la unitat familiar a la no-frustració dels fills o filles cosa que comporta una més que preocupant renúncia al lideratge per part dels pares i les mares. Així, quan els pares i mares no manen, manaran els fills. Manaran els capritxos irracionals generats pel caparró d’un nen que encara no ha madurat en les seves capacitats d’autocontrol i autoregulació i que, tot sigui dit de pas, són elements clau en el desenvolupament estable de la seva intel·ligència emocional.

En aquest sentit, caldria deixar clar el concepte de paternitat (i que els psicòlegs anomenen parentalitat) fent referència a allò que pares i mares fan per a cuidar i educar els seus fills tot desenvolupant alhora la seva socialització. També cal dir que la funció de fer de pares, no depèn de l’estructura familiar, sinó que aquesta, estarà condicionada per les actituds i la forma de relacionar-se entre pares/mares i fills.

Coaching per a pares i mares

Per a buscar solucions a això des de casa Gregory Cajina suggereix l’ús de la tècnica del coaching per part dels pares i mares en l’educació dels fills, sobretot  quan aquests enacara són petits. En aquest sentit, cal recordar que, un dels principis del coaching passa per garantir la pròpia autonomia i presa de decisions de les persones amb les que treballa.

Veiem doncs quatre idees bàsiques del què pot aportar el coaching a l’educació dels infants i joves:

Els pares i les mares (i, en aquests punt també podríem afegir als avis i àvies) han d’assumir que ells i elles són els líders i que els seus fills i filles reflectiran mil·limètricament el seu comportament i, per tant, a calcar-los en els seus fets i en seves paraules.

Per a fomentar la independència dels nostres fills, cal estirar la seva “zona de confort” convidant-los a prendre decisions amb un risc calculat però tenint en compte la seva possibilitat de fracàs. No consisteix a prevenir l’error sinó a aprendre a superar-lo.

Aprendre a celebrar allò que s’aconsegueix i a analitzar el no-assoliment preguntant-se què ha fet (o deixat de fer) que pugui haver incidit en el resultat i què podia haver fer diferent.

Els nens comuniquen moltíssim més que les paraules que verbalitzen. Cal doncs escoltar més del que parlem.. Aparquem el mòbil fins més tard.

Quan els nostres fills sol·licitin ajuda, si és una cosa que poden fer sols, responguem amb un somriure i deixem que ho facin sols. Quan ho aconsegueixi feliciteu-lo molt.

De fet, ser consistent és fonamental. Per als nostres fills, el que diem és la veritat absoluta. Si no complim el què diem, faltem al que prometem, ensenyem tàcitament que no som íntegres.

Parem especial atenció a les pors que inevitablement puguem estar traslladant als nostres fills. Els nadons neixen només amb dues pors bàsiques: al vertigen i al soroll sobtat. La resta són tots apresos per experiència i pels que són transmesos pels seus cuidadors i persones als que han conferit una autoritat. Nosaltres, els pares i mares.